Serra de Gredos: entre llacunes, agulles i cuchillares

Del 9 al 12 d'octubre, un grup de companys i companyes del centre excursionista es va desplaçar fins a la província d'Àvila per a descobrir un dels paisatges d'alta muntanya més emblemàtics del Sistema Central: la Serra de Gredos.

Durant quatre jornades, amb el refugi Elola, al costat de la Llacuna Gran, com a punt de partida i retorn, van recórrer alguns dels racons més espectaculars d'aquest massís, alternant senderes de muntanya amb ascensions exigents i trams de cresta que van posar a prova la seua experiència i resistència. 

Un paisatge esculpit pel gel

La Serra de Gredos es troba en el centre de la península Ibèrica, dins del Sistema Central, i el seu sector més conegut s'estén pel sud de la província d'Àvila. El seu relleu abrupte, amb grans parets granítiques, agulles, goles i llacunes de muntanya, és el resultat d'una llarga història geològica.

El massís està format principalment per granit, una roca d'origen magmàtic que, al llarg de milions d'anys, va quedar fracturada i elevada fins a formar els grans cims actuals. Més tard, durant les èpoques fredes del quaternari, les glaceres van modelar bona part d'aquestes muntanyes, excavant valls, cubetes i circs glacials.

Un dels millors exemples és el Circ de Gredos, una gran depressió envoltada de parets rocoses i crestes abruptes. En el seu fons es troba la Llacuna Gran, d'origen glacial, al costat de la qual s'alça el refugi Elola, a uns 1.950 metres d'altitud. Per damunt d'aquest escenari s'alça l’Almanzor, amb 2.592 metres, el cim més elevat del Sistema Central.

 

Quatre dies en el cor de Gredos

La primera jornada va estar dedicada a arribar fins al refugi des de la Plataforma de Gredos, amb un recorregut d'uns set quilòmetres que va permetre endinsar-se progressivament en el paisatge d'alta muntanya.

L'endemà, l'itinerari es va dirigir cap al Circ de les Cinc Llacunes. La pujada pel Ameal de Pablo i el Venteadero va conduir fins a la Portilla que dona accés a aquest conjunt de llacunes glacials. Després de recórrer el circ i les seues diferents cubetes, el retorn es va realitzar per la Portilla del Rei i el Gargantón. Una jornada de quasi onze quilòmetres i prop de mil metres de desnivell acumulat de pujada, entre roca, aigua i muntanyes de perfils rotunds.

Diumenge va arribar un dels grans reptes de la travessia: la integral del Circ de Gredos. Des de la zona de la Nevera de l’Almanzor, el recorregut va enllaçar la Portilla Vermella amb el Cuchillar de les Navaixes, el Casquerazo, els Tres Germanets, la Campana, les Hoyuelas i el Morezón, entre altres formacions rocoses. Una successió de crestes, agulles i passos exposats que, malgrat la seua distància relativament curta, exigeix experiència, bona condició física i seguretat en terrenys d'alta muntanya.

Dilluns, després de tres jornades intenses, va tocar desfer camí fins a la Plataforma de Gredos i emprendre el retorn a casa, amb l'experiència d'aquests dies en la motxilla.

 

Vida entre les roques

Encara que a primera vista puga semblar un territori dominat per la pedra, Gredos alberga una biodiversitat molt singular. La vegetació canvia amb l'altitud i les condicions climàtiques: en les zones més elevades predominen els piornals i els pasturatges de muntanya, mentre que en cotes inferiors apareixen boscos de pi silvestre, rebollars i alzinars.

Entre les clivelles de les roques i en els ambients d'alta muntanya sobreviuen plantes adaptades a condicions extremes, algunes de distribució molt restringida. La fauna també guarda espècies emblemàtiques, com la cabra salvatge, habitual en els cingles i els vessants pedregosos, i amfibis singulars com la salamandra de l’Almanzor i el gripau de Gredos.

Les llacunes, a més, són molt més que un element del paisatge: constitueixen xicotets ecosistemes de muntanya, fràgils i especialment sensibles a les alteracions del seu entorn.

Gredos ens recorda que les muntanyes són molt més que cims per aconseguir. Són també la memòria dels gels antics, la vida que troba el seu lloc entre les roques i tot el que descobrim mentre caminem.

Quatre dies, moltes hores de camí i un paisatge que convida a alçar la mirada. I, al costat dels cims i les senderes, el valor de compartir l'esforç, les converses i eixos moments que, en tornar a casa, continuen formant part de l'aventura.

Perquè hi ha muntanyes que es recorren amb les cames, però que romanen molt més temps en la memòria.

Penyagolosa: vint anys d'una Història Eterna

A l’edició vint-i-vuitena de la revista El Gegant, s’ha estrenat una nova secció anomenada “Penyagolosa afectiva” en commemoració dels vint anys de la declaració del Parc Natural de Penyagolosa. S'hi dona veu a diferents col·lectius i persones vinculades amb el parc, perquè expliquen la seua experiència amb el Penyagolosa. Perquè com allí es diu, el territori també el conformen i enriqueixen les persones que l’habiten, el treballen el cuiden i l’admiren.

En un homenatge tan bonic al nostre estimat Gegant de Pedra, no podien faltar les paraules del Centre Excursionista de Castelló, en aquesta ocasió de la mà de Paco Navarro, qui repassa els vincles històrics del Centre amb el Penyagolosa i també ens parla de la importància del desenvolupament sostenible del Parc i els seus voltants, de cara a la seua preservació.

Vos deixem una reproducció de l’article i també l’accés a la revista, per si és del vostre interés. Vos recomanem la seua lectura, hi ha articles certament interessants.

Butlletí 28 Revista El Gegant

VINT ANYS D’UNA HISTÒRIA ETERNA

Centre Excursionista de Castelló

Com diu la cançó, el Penyagolosa sempre ha estat des de temps immemorials, fita senyera. Un santuari, representatiu del sentiment de pertinença a un territori; de la religiositat i devoció a Sant Joan, mostra de petat, recolliment i unció; i altres apassionaments, delers o bogeries, d'ecologistes, excursionistes, amants de la natura. Botànics o gurus de la natura que desenvoluparen els seus coneixements i dèries buscant herbatges, com l’apotecari Manuel Calduch i Almela o el botànic Josep Vigo i Bonada; per a esportistes, enamorats de la muntanya amb tots els seus vessants, on es consumaren les primeres passions de l’escalada castellonenca, per membres del Centre Excursionista de Castelló en l'arriscada proesa de Ferran Guallart i Josep Lluís Viciano, quan escalaren la delerada paret sud de cim.

Des dels seus inicis, el 1955, el Centre Excursionista de Castelló, va amprar el massís del Penyagolosa com a símbol del seu projecte excursionista i cultural, l'any 1959, va construir en el cim una creu en el vèrtex geogràfic, de la que un rellamp va fer desaparéixer, però va quedar el promontori o pedestal que la suportava. En la volta del pedestal va construir-se una capelleta per a guarir una imatge de la patrona de la capital la Mare de Déu de Lledó, que va ser pujada a peu des de Castelló en una mena de peregrinació processional que es repeteix des d'aleshores cada any. La seua dèria excursionista en el Penyagolosa, el va portar a fer els primers campaments socials. Durant setanta anys de vida ha fet excursions, recorreguts, publicacions, campaments, estades juvenils, llibres de recorreguts senderistes i recopilades històries i vides vinculades al parc i els seus entorns i veïnats. En definitiva, ha donat a conéixer el massís del Penyagolosa.

Des dels inicis del projecte de la declaració del parc natural el va fer costat. La creació del parc va ser un esdeveniment, una significació que en estos vint anys ha apropat més encara si cap a la gent a l'espai, recuperant entorns en perill i donant a conéixer la vida dels seus habitants: fauna, vegetació i humans. Mitjançant el Centre d'Interpretació "La Casa Forestal", és un excel·lent indret on es pot comprendre i informar-se de la vida, costums, i oficis de l'ampli entorn del parc i el massís, de la gent que allí vivia, treballava i, de les eines que amprava en el seu treball.

L’existència del parc natural del Penyagolosa, és una de les millors accions que es podien implementar en l'indret, la seua ampliació, si es porta a terme com cal, pot i deu significar l'eliminació de la despoblació, dels pobles mitjancers, amb el foment i la creació de llocs de treball per a incrementar el benestar de les poblacions frontereres. Seria bo el fet de promocionar un turisme interessat per l'ecologia; la restauració d’elements històrics, la protecció i rehabilitació del patrimoni arquitectònic i constructiu: com masades, fonts, molins, construccions històriques.

Projectes que respecten l’existència i les exigències ecològiques de protecció del mateix parc i els seus voltants, com també l’aprofitament dels recursos naturals i de producció dels veïns, i un turisme rural instructiu, recolzat en els esports de muntanya, el senderisme o la història i la cultura. Vinculant-lo amb la recuperació dels camins del Penyagolosa, com les vies pecuàries i les senderes de comunicació entre masades, els pobles i aldees properes, com Bibioj i Villahermosa, Benafigos, Culla, Puerto Mingalvo, Mosquerola i l'Estrella, Vistabella i les seues masades, Llucena, etc. els petròglifs i els pocs elements prehistòrics, ibers i prospectius de temps passats.

El Parc de Penyagolosa com tots els parcs, de qualsevol mena i nivell de protecció, gestionats amb eficàcia i interés per part de l'administració responsable, pot ser i és una ferramenta de gran utilitat per al desenvolupament i promoció d’una economia, ja siga turística, esportiva, manteniment, transport, o de qualsevol altre tipus de caràcter sostenible i ecologista que beneficia a tots els pobles que l’envolten, pensant sempre amb la conservació de l'espai i territori que el rodeja com l’agent dinamitzador del progrés.

El treball de protecció, és una de les obligacions essencials encomanades amb la finalitat de previndre, accions destructives dintre del parc o que puguen afectar-lo o alterar-lo irremeiablement. Els espais del coneixement, la protecció de les pintures prehistòriques dels elements històrics, la recuperació de fonts i altres punts d’aigua, les cases de pastor, les construccions militars o de defensa els guariments de ramats i població, la recuperació de llocs de cultiu de muntanya. En definitiva, el desenvolupament sostenible de l’entorn és essencial dintre del parc, i en els pobles que l’envolten.

 

El dia de la Muntanya Neta: L’Albufera de València.

 

Arrossars de l’Albufera vistos des de la Muntanyeta dels Sants. Fotografia: El fosilmaníaco / Wikimedia Commons (CC BY-SA 3.0).

 

L’Albufera, un paisatge d’aigua i arròs

A pocs quilòmetres de València s’estén l’Albufera, un dels aiguamolls litorals més valuosos de la Mediterrània. El seu element central és una llacuna d’aigües molt poc profundes, separada del mar per la Devesa i envoltada per una extensa marjal on l’aigua, les séquies i els arrossars han anat modelant el paisatge al llarg dels segles.

El Parc Natural de l’Albufera, declarat l’any 1986, ocupa més de 21.000 hectàrees i forma part de la xarxa d’espais protegits europeus i de la llista de zones humides d’importància internacional Ramsar. Els arrossars ocupen una gran part del territori i tenen també un important paper ecològic: són zones d’alimentació i descans per a nombroses espècies d’aus, especialment durant les migracions.

Un dels moments més curiosos del cicle de l’arròs arriba després de la sega, amb el fangueig: els tractors remouen la terra humida dels camps per incorporar-hi les restes de la collita. Al seu darrere, sovint s’apleguen gavines, garces i nombroses aus limícoles que aprofiten els invertebrats i les llavors que queden accessibles. Una imatge que explica molt bé fins a quin punt, agricultura i natura formen part d’un mateix paisatge.

Però aquest fràgil equilibri també està sotmés a amenaces. La DANA del 29 d’octubre de 2024 va provocar una arribada massiva de residus sòlids i líquids a diferents sectors de l’Albufera, especialment a la marjal de Massanassa, arrossegats per la riuada. 

Una jornada de Muntanya Neta a l’Albufera

Cada any, cinc centres excursionistes de la comarca de la Plana participem en la jornada de Muntanya Neta, amb el suport de la Federació d’Esports de Muntanya i Escalada de la Comunitat Valenciana.

El passat diumenge ens vam desplaçar fins al Parc Natural de l’Albufera per fer un itinerari interpretatiu de 12 quilòmetres pels voltants de Massanassa, de la mà de la Fundació Assut. Al llarg del recorregut vam poder observar el paisatge arrosser en plena època de sega i, al mateix temps, conéixer de prop alguns dels reptes als quals s’enfronta aquest valuós aiguamoll.

 

Una de les actuacions de la jornada va ser la retirada de residus dels marges dels arrossars i de les séquies. En total vam recollir 220 quilos de deixalles, un 60% de les quals eren plàstics. També vam trobar medicaments i cosmètics, entre altres materials que encara romanen en el medi a conseqüència de la DANA de 2024.

Tot i que a primera vista el paisatge pot semblar recuperat, encara hi ha llocs on les seues petjades continuen presents. I la jornada ens va permetre entendre també que molts dels problemes que afecten actualment l’Albufera —la contaminació, la gestió de l’aigua o la degradació dels ecosistemes— són anteriors a la riuada. La DANA no va fer sinó posar-los encara més en evidència.

Volem agrair a totes les persones participants el seu treball desinteressat i, especialment, a la Fundació Assut, que, de la mà dels seus tècnics, Yalda i Vicent, ens va acompanyar durant l’itinerari i ens va ajudar a mirar aquest paisatge amb una perspectiva diferent: conéixer-lo millor per entendre també la necessitat de cuidar-lo.

Perquè caminar també és una manera de conéixer un territori. I, quan cal, de deixar-lo una mica millor de com l’hem trobat.