Desert de les Palmes: una muntanya plena d'històries

 

Hi ha muntanyes que formen part de la nostra vida molt abans que decidim eixir a recórrer-les. Les veiem en alçar-nos, ens acompanyen camí del treball i tornen a aparéixer quan tornem a casa. Són allí, dibuixant l'horitzó, tan familiars que a vegades oblidem tot el que guarden.

El Desert de les Palmes és una d'eixes muntanyes. Un paisatge molt lligat a la Plana de Castelló que, quan ens endinsem en ell, ens descobreix molt més que senders i cims: una història geològica fascinant, una naturalesa profundament mediterrània i les petjades dels qui van trobar en aquestes muntanyes un lloc on viure i trobar assossec.

 

Una serra que es tiny de roig

Paral·lela a la costa, la serra s'estén per part dels termes municipals de Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló de la Plana. Les seues crestes, barrancs i penyes dibuixen un relleu ple de contrastos, amb el Mediterrani apuntant entre les muntanyes.

Bona part de la seua personalitat li la devem a les roques. En alguns racons, el gres roig, conegut com a rodeno, tiny el paisatge de tons rogencs i coure. Són materials que ens parlen d'una història geològica antiquíssima. El pas del temps i l'erosió han anat modelant aquestes formacions fins a crear crestes abruptes, parets i siluetes tan característiques com les de les Agulles de Santa Àgueda.

No tot és roig, no obstant això. També trobem calcàries i altres materials que donen lloc a relleus diferents. Aquesta varietat geològica no sols determina les formes del paisatge, sinó també els sòls i les condicions en les quals creix la vegetació.

Entre els cims que dibuixen aquest horitzó destaca el Bartolo, amb els seus 729 metres, la màxima altura del parc natural. També la Mola del Morico, de 694 metres, i les Agulles de Santa Àgueda, amb les seues crestes inconfusibles, formen part d'eixe paisatge que tant ens convida a alçar la mirada.

 

El margalló que dona nom a la serra

Entre les plantes que trobem en el Desert n'hi ha una que mereix detindre's un moment: el margalló (Chamaerops humilis). És una xicoteta palmera autòctona del Mediterrani i una de les senyes d'identitat d'aquestes muntanyes. La seua abundància va contribuir a donar nom al lloc: les Palmes.

L'altra part del nom ens parla d'una història humana que coneixerem un poc més avant. Perquè, encara que la paraula desert puga fer-nos pensar en un lloc àrid, ací té un significat molt distint.

Resistent i ben adaptat al clima mediterrani, el margalló forma part del matoll que acompanya molts dels nostres senders. Comparteix espai amb espècies com la “jara”, el romer o els brucs, mentre que en altres racons, on les condicions ho permeten, apareixen formacions de sureres i altres arbres propis del bosc mediterrani.

La varietat de roques, sòls i condicions d'humitat fa que no tota la serra siga igual. I eixa diversitat es reflecteix també en la seua flora, amb espècies singulars com la campaneta valenciana (Leucojum valentinum), una planta d'interés botànic que afig una altra xicoteta sorpresa a aquest territori.

La vida del Desert tampoc es limita al que creix al nostre voltant. En les altures podem observar aus rapaces com l'àguila cuabarrada, mentre que entre el matoll es mouen aus més xicotetes, com les busqueretes. Les pinedes i els racons més ombrius ofereixen refugi a una fauna diversa que no sempre tindrem la sort d'observar. Per a descobrir-la cal caminar amb els ulls oberts i, a vegades, aprendre a reconéixer primer els seus moviments o els seus cants.

L'aspecte actual de la serra també porta les petjades dels incendis forestals que ha patit. La vegetació es transforma, torna a créixer i troba noves maneres d'ocupar el terreny, encara que la recuperació no és igual a tot arreu ni segueix sempre el mateix ritme. Comprendre-ho ens ajuda a mirar aquestes muntanyes amb respecte i a recordar la importància de protegir-les.

 

Per què es diu Desert de les Palmes?

Per a entendre el nom hem de retrocedir diversos segles.

A la fi del segle XVII, els carmelites descalços buscaven un lloc apartat on establir un dels seus deserts espirituals. Per a aquest orde religiós, un desert no era necessàriament un territori àrid, sinó un espai de retir, silenci, oració i contemplació, lluny de la bullícia de les poblacions.

Van trobar en aquestes muntanyes el lloc que buscaven. En 1691 van adquirir la masia de Gavarrell i, en 1694, van prendre possessió del lloc. Aquell primer assentament no va resultar adequat i els religiosos van buscar un altre emplaçament on alçar el seu convent. Les obres van començar en 1698.

Així va nàixer una relació entre la serra i els carmelites que encara forma part de la seua identitat. El nom Desert recorda aquella vocació de recolliment; les Palmes, la presència abundant del margalló. Dues paraules que guarden la història espiritual i natural d'aquestes muntanyes.

El primer monestir i les ermites que es van construir al voltant formaven part d'una manera particular de viure l'espiritualitat, combinant la vida comunitària amb espais destinats a l'oració individual. Encara hui podem reconéixer les petjades d'aquella presència en diferents racons del parc.

Però la muntanya també va imposar les seues condicions. Entre setembre i desembre de 1783, les pluges torrencials van provocar l'obertura d'avencs en el terreny i greus clivelles en els murs del convent. Els edificis van patir importants danys i els monjos van haver de buscar un altre emplaçament.

En 1784 van començar les obres del nou monestir, en un lloc pròxim però més adequat. La nova església va quedar acabada en 1796. Així, el conjunt que hui contemplem conserva la memòria de dos emplaçaments i d'una història en la qual la relació entre les persones i el paisatge no sempre va ser senzilla.

Quan ens acostem al monestir i contemplem les muntanyes que l'envolten, podem imaginar per què aquell lloc va resultar apropiat per als qui buscaven apartar-se del món. El relleu, els barrancs i la vegetació ofereixen racons de silenci, mentre les vistes s'obrin cap a la Plana i el Mediterrani.

 

Castells, ermites i memòria del territori

Molt abans que nosaltres recorreguérem aquestes senderes, altres persones ja havien trobat en aquestes muntanyes i els seus voltants llocs estratègics on assentar-se, defensar-se o vigilar el territori.

Les ruïnes del castell de Montornés són una d'eixes petjades. Aquesta fortalesa, d'origen islàmic i situada en el terme de Benicàssim, es va alçar sobre restes anteriors i va ser reforçada i ampliada després de la conquesta cristiana. Hui queden vestigis de les seues muralles i torres, testimonis d'una època en la qual dominar les altures era també una manera de controlar el territori.

Al voltant de Cabanes trobem el castell de Miravet, una altra fortalesa d'origen musulmà que va acabar abandonant-se al començament del segle XVI. Les seues ruïnes ens recorden que aquestes muntanyes no estaven aïllades: formaven part d'un territori habitat, recorregut i defensat al llarg dels segles.

I, molt prop de Castelló, l'ermita de la Magdalena ens condueix a una història encara més pròxima. Es troba en el turó on s'alçava el castell Vell, una fortificació d'origen islàmic vinculada a l'emplaçament de la població medieval abans del seu trasllat a la plana en el segle XIII.

Hui, l'ermita és molt més que un edifici excavat en la roca. És un dels llocs més estimats pels castellonencs i el destí de la tradicional Romeria de les Canyes, que cada any reuneix milers de persones. Allí, el patrimoni, la memòria col·lectiva i el paisatge es troben en un mateix lloc.

Aquestes construccions ens recorden que el Desert i el seu entorn no són únicament un espai natural. Són també un territori habitat, amb una història que ha deixat les seues marques en els cims, els camins i les construccions que encara podem descobrir.

 

Caminar entre dos horitzons

I després de conéixer les roques, la vegetació i les històries que guarda la serra, arriba el moment de tornar a caminar.

El Desert ofereix moltes maneres de recórrer-ho. Hi ha senders que ens acosten a les seues fonts i als racons més ombrius, itineraris que ens porten fins a alguns dels seus cims i camins que permeten descobrir el seu patrimoni històric. Podem pujar al Bartolo, recórrer l'entorn de les Santes o acostar-nos a les fonts de Sant Josep, de Roc i Tallada. Cada recorregut ens mostra una cara distinta de la serra.

També hi ha travessies més exigents que enllacen diversos cims i crestes, com les que recorren l'entorn del Tossal Gros, Raca, Roca Blanca, Morico o el Bartolo, i que poden prolongar-se fins a les Agulles de Santa Àgueda. Són noms que, per als qui coneixen aquestes muntanyes, evoquen camins, desnivells i jornades de senderisme; per als qui encara no les han recorregudes, poden ser una invitació a descobrir-les a poc a poc.

Però hi ha moments en els quals n'hi ha prou amb detindre's uns segons i mirar al voltant per a entendre per què val la pena caminar per aquestes muntanyes. 

Quan recorrem les seues crestes, el Mediterrani s'obri a un costat i, a l'altre, s'estenen les terres de l'interior, amb el Penyagolosa retallant-se en l'horitzó. El blau de la mar, el verd de la vegetació i els tons vermellosos de les roques componen un paisatge de grans contrastos. És una d'eixes imatges que ens recorden la sort que tenim de poder caminar per llocs així.

I potser és eixa una de les coses més boniques que ens ofereix el Desert de les Palmes: la possibilitat de descobrir una cosa nova fins i tot en una muntanya que creiem conéixer. Aprendre a reconéixer una planta, detindre'ns davant una roca, sentir un ocell o descobrir un sender que encara no havíem recorregut.

Perquè hi ha muntanyes que busquem per a conéixer-les. I hi ha unes altres que, simplement, han estat tota la vida esperant-nos a l'altre costat de la finestra. 💚