UN AMOR GRAN I LLIURE

Em perd en la profunditat dels teus ulls. Nade immens en el seu blau com si res del que ens envolta estiguera passant. Avui és 9 de febrer, falta poc més d’una setmana pel teu aniversari. Em complac pensant en com devies ser durant els teus primers anys de vida. Quins jocs et farien pixar-te de riure; quines paraules se’t resistirien; en quina freqüència bramaries quan no et donaren el que volies; com seria acaronar els teus peuets redonets...

Resseguisc ara la línia dels teus músculs en tensió i l’olor de la farigola que ens ajuda a ocultar-nos no tapa la de la teua suor. Quins temps aquells en què transpiràvem ballant, estimant, treballant o pel gust d’estirar-nos al sol. Fins i tot la suor vol llevar-nos la bèstia verda que s’aproxima entre els pins i les carrasques.

Portem tant de temps fent servir la muntanya de cova, que ja quasi no recorde quan caminar-la era motiu d’expansió. El pit se’ns obria i brollava la plenitud de ser animals junt amb els animals, part d’un sistema on la vida i la mort se succeeixen amb equilibri. Ara som preses dels nostres iguals i la muntanya ens cedeix el seu poder de resistència, però ni tan sols ella és immune al torrent de l’odi humà.

Et robe un bes delerós del teu suc d’ametlla amarga, i tu em reprens amb la mirada. No és moment per a coqueteries, ens juguem la vida i la dignitat. També això intenten llevar-nos, la possibilitat de trobar dignitat en les carícies.

Com ens jutjaran aquests boscos? Guardaran la nostra ràbia aquests barrancs?

«Centra’t! En què estàs pensant?!» em reprén amb duresa la teua cella alçada.

I pum... ja no hi ha cella

I pum

I pum

 

Mas del Cabanil, 09/02/1949

  

Nerea Miravet Salvador