Hospital la Magdalena a Benicàssim

 

Era encara de nit quan arrancava la marxa des de l’Hospital la Magdalena. Amb boira i moltíssima humitat, s’esperava un dia calorós, i així va ser. Repreníem la travessia del Desert de Les Palmes des de Castelló, una marxa dura per la seua longitud i també pel fort desnivell positiu acumulat.

 

Partint de l'Hospital de la Magdalena pujàrem, en primer lloc, al Tossal Gros, des d’on vam poder observar un Castelló que despertava al nou dia. Des d’allí, baixàrem a la pedrera, el barri de la Coma i ja al terme de Borriol. Pujàrem pel camí del barranc dels porcs fins al coll del Mancebo i a continuació al Raca, on vam poder descansar una estona i reposar forces amb un esmorzar ben saludable.

 

 A partir d'aquí, encadenàrem la Roca Blanca, el Morico, el Cantal Gros, el Caragol de Panxa i, finalment, el Bartolo. Amb alguna paradeta pel camí per menjar i descansar, i també algun abandonament. La ruta estava resultant molt exigent, però també preciosa. 

Caminar des de Castelló fins a Benicàssim, des de Borriol  a La Pobla Tornesa, mirant des de les altures a totes quatre localitats, els vaixells a la mar, i fins i tot les Illes Columbretes quan per fi el dia va aclarir. Una experiència de gran bellesa.

 Al Bartolo no va acabar aquesta aventura. Des d’allí, baixàrem per la directa fins a la font de Sant Josep, i d'aquí cap a les agulles de Santa Àgueda fins a agafar el barranc de la Comba i arribar al Pla de Salandó. 

Des d’allà només quedava travessar l’autopista, la via del tren i seure a Benicàssim amb una cervesa ben fresqueta i ben merescuda.

Infantil amb AVRU al naixement del riu Palància

Bonica eixida amb l’Associació de Veïns del Raval Universitari a la comarca de l’Alt Palància. Quatre anys després del greu incendi que arrasà més de vint mil hectàrees de bosc, Bejís ja es veu d’un bonic color verd, tot i que són evidents encara els efectes del devastador incendi.

Companyes i companys del Centre Excursionista de Castelló i famílies del Raval Universitari, sortírem de la Font de "Los Cloticos" fent un recorregut d’un poc més de deu kilòmetres on poguérem gaudir de la Natura en un dia ben solejat.

De camí al naixement del riu Palància vam poder veure una casa d’enginyer forestal, una de les poques que queden al nostre territori, i on aquestes persones passaven els estius vigilants per protegir la muntanya i el seu ecosistema.

Unes senderes cada vegada més estretes i de frondosa vegetació, ens portaren fins al naixement del riu Palància, amb els seus estrets i trams amb escales de gat, que ens van fer gaudir als més intrèpids i principalment als xiquets. Algun va fer peixet a la bassa i més d’una va sofrir esvarons i raspades sense massa importància, records d’una aventura que va estar ben divertida.

En tornar, passàrem pel Molinar, bonic barri on s’han fet campaments infantils i on vam poder omplir les cantimplores d’aigua fresca. Una parada abans d’aplegar al "Camping los Cloticos" on més d’una i un vam poder gaudir d’un refresc abans de marxar cap a la “Poza la Torrecilla”, un racó fantàstic per prendre el bany i dinar.

Tot i que l’aigua estava molt freda, tots vam mullar les cames i molts es van endinsar amb el cos sencer, especialment les xiquetes i xiquets que ens acompanyaven, que van gaudir d’allò més abans de menjar-se una bona rua reparadora.

Un dia més disfrutant de la Natura en un entorn d’allò més especial. 💚

 

Les Tres Sorores: set etapes al voltant d'un paisatge extraordinari

 

Del 5 al 12 de setembre, un grup de companyes i companys del Centre es va endinsar en un dels grans paisatges dels Pirineus: el massís de les Tres Sorores, al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido.

La proposta era ambiciosa: una travessia circular de set etapes, travessant valls, serrals i alguns dels llocs més coneguts d'aquest sector del Pirineu. Set dies d’alta muntanya, amb jornades llargues, desnivells importants i algun tram que exigia especial atenció, però també amb l'oportunitat de recórrer un territori on la geologia, l'aigua, la vegetació i la història han anat deixant la seua petjada durant milions d'anys.

 

Set etapes per a envoltar les Tres Sorores

La travessia va començar en Bujaruelo, des d'on el grup va posar rumb al refugi de Oulettes de Gaube. Van ser 17,6 quilòmetres i més de 1.400 metres de desnivell positiu, amb una pujada llarga i sostinguda fins al port dels Muls i un descens més incòmode per terreny pronunciat i descompost.

La segona jornada va portar al grup des d’Oulettes fins a la Granja de Holle. Quasi 20 quilòmetres i huit hores de camí. Una etapa llarga, encara que sense dificultats tècniques destacables. Qui va voler afegir un extra a la jornada, va fer l'ascens al Petit Vignemale, de 3.032 metres.

El tercer dia va ser una mica més amable. Des de la Granja de Holle fins al refugi d’Espuguettes, 11,7 quilòmetres i poc més de quatre hores de marxa. Una jornada que permetia recuperar forces abans d'afrontar les etapes més exigents.

I va arribar llavors un dels punts més destacats de la travessia: el pas per Tucarroya cap a Pineta. La pujada fins al refugi de Tucarroya presenta un fort pendent, però la recompensa està a dalt, al costat del llac de Marboré, amb la cara nord del Monte Perdido enfront dels caminants. Hi ha una alternativa pel Port Nou, encara que suposa renunciar a aquestes vistes. Després esperava un llarg descens cap a Pineta, amb la cascada del Cinca com a lloc de descans i refresc. En total, 17,2 quilòmetres i prop de 1.800 metres de desnivell negatiu.

La cinquena etapa va unir Pineta amb Góriz. Una jornada de pujada important, amb 1.583 metres de desnivell positiu, que va portar al grup fins al serral de Añisclo i posteriorment pel Pas de les Ones, on alguns trams compten amb cadenes per a facilitar el pas. Des d'allí, el camí continuà cap a Góriz.

La sisena jornada va ser més curta i va permetre acostar-se a un altre dels grans símbols d'aquest sector pirinenc: la Bretxa de Rolando. Des de Góriz, passant per la gruta de Cauterets i el Pas dels Sarrios, el recorregut va aconseguir la Bretxa abans de continuar fins al refugi de Sarradets. Alguns valents van ampliar la jornada amb l’ascens al Taillón, de 3.144 metres.

Finalment, des de Sarradets només quedava tornar a Bujaruelo. Nou quilòmetres i un llarg descens de 1.300 metres per a posar punt final a set dies d’alta muntanya.

Set etapes diferents per a envoltar un mateix massís i compartir, durant una setmana, el camí i el bon ambient entre companys.

 

Les Tres Sorores

Però què fa tan especial a aquest lloc?

Les Tres Sorores, també dites Treserols en la parla aragonesa, són els tres grans cims que dominen el massís: Monte Perdido, Cilindre de Marboré i Soum de Ramond, també conegut com a Pic de Añisclo.

El Monte Perdido, amb els seus 3.355 metres, és la màxima cota del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido. Les tres cimeres formen part del massís calcari que domina aquest sector dels Pirineus.

El massís es troba a la frontera entre Espanya i França. En el vessant espanyol forma part del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido; cap al nord, el paisatge continua per territori francés.

El Parc Nacional va ser declarat en 1918 i comprén quatre grans valls: Ordesa, Añisclo, Escuaín i Pineta. Des de les zones més elevades fins als fons de les valls, el paisatge reuneix una extraordinària varietat d'ambients.

 

Una muntanya de pedra, aigua i gel

La roca és una de les grans protagonistes de les Tres Sorores. El massís està format principalment per materials sedimentaris que van ser elevats durant la formació de la serralada i posteriorment modelats per l'erosió.

L'acció del gel i de l'aigua ha donat forma a bona part del paisatge que hui contemplem: crestes, agulles, valls profundes, circs i canons. A les valls d'Ordesa i Pineta encara podem reconéixer clarament el perfil en U característic del modelatge glacial.

L'aigua continua sent una de les grans protagonistes del territori. Rius, barrancs, brolladors i cascades recorren un relleu en el qual la roca calcària afavoreix també la circulació de l'aigua per clivelles i cavitats. El llac de Marboré, al costat de Tucarroya, és a més un dels llacs d'origen glacial del Parc Nacional.

I en les zones més altes encara trobem les petjades de les glaceres que queden al Pirineu. La glacera de Monte Perdido continua en retrocés, com està succeint amb el conjunt de les glaceres pirinenques.

  

Vida en condicions extremes

A mesura que guanyem altura, les condicions es fan més dures i la vegetació canvia. No obstant això, fins i tot en les zones més elevades trobem plantes capaces d'adaptar-se a temperatures baixes, forts vents, períodes de neu i una temporada de creixement molt curta.

També la fauna està adaptada a aquest paisatge d'alta muntanya. El crebalòs, el voltor, l'aufrany, les “chovas” o el gall salvatge formen part de l'avifauna de l'entorn. En les zones de muntanya també trobem “sarrios”, mentre que en els boscos i valls apareixen altres espècies com el cérvol, el senglar o la rabosa.

La diversitat del Parc està relacionada, entre altres factors, amb les grans diferències d'altitud i amb la varietat d'ambients que se succeeixen en un espai relativament reduït.

 

Un paisatge també habitat per històries

Les muntanyes sempre han sigut llocs propicis per a les llegendes, i les Tres Sorores no són una excepció.

Una de les històries que s'han transmés sobre aquestes muntanyes parla de tres germanes que, fugint dels seus perseguidors, van ser sorpreses per una gran nevada. Van morir al costat del riu Cinca i, segons la llegenda, la neu va acabar convertint-les en les tres muntanyes que hui coneixem com les Tres Sorores.

Naturalment, no és una explicació geològica, sinó una llegenda. Però forma part també de la relació que les persones han mantingut amb aquestes muntanyes i de les històries que han acompanyat als seus paisatges durant generacions.

Set dies de muntanya

Al final, una travessia com aquesta no es resumeix únicament en quilòmetres, desnivells o refugis.

També està el camí compartit, l'esforç de cada jornada, les converses, els moments de descans i eixa companyonia que fa que una setmana de muntanya siga una mica més que una successió d'etapes.

Les Tres Sorores porten milions d'anys formant part del paisatge pirinenc. Durant set dies, els nostres companys van tindre l'oportunitat de recórrer una xicoteta part d'eixe territori, creuant les seues valls i serrals i acostant-se a alguns dels seus cims i racons més emblemàtics.

Una bona manera de conéixer una muntanya és, senzillament, caminar per ella.

 

Serra d'Espadà, caminar-la i sentir-la

 

Hi ha muntanyes que es visiten. Arribes, recorres senders, aconsegueixes un cim, fas unes fotografies i tornes a casa.

I hi ha muntanyes a les quals un torna una vegada i una altra sense saber molt bé per què. Potser perquè alguna cosa d'elles es queda amb nosaltres quan marxem. Una llum, una olor, el so de l'aigua en una font, el cruixit de les fulles sota les botes. Potser perquè, després de caminar durant hores, descobrim que hem deixat de mirar el rellotge.

La Serra d'Espadà pertany a eixe segon grup.

Els qui hem recorregut els seus camins sabem que no fa falta aconseguir un gran cim per a sentir que hem arribat a algun lloc. A vegades n'hi ha prou amb endinsar-se en un sender entre sureres, notar com canvia l'aire sota l'ombra del bosc i deixar que la muntanya i la seua llum marquen el nostre pas.

Ací la pedra té un color intens.

El rodeno, amb els seus tons vermellosos i ocres, apareix entre el verd de la vegetació i dona a molts racons de la serra una personalitat difícil de confondre. La seua particular geologia i la naturalesa silícia dels seus sòls han afavorit la presència d'un dels seus grans tresors: les sureres.

I les sureres mereixen ser mirades a poc a poc.

Els seus troncs, amb eixa escorça rugosa i esponjosa, semblen formar part del paisatge des de sempre. Durant generacions, les persones que han viscut en aquestes muntanyes han sabut aprofitar el suro sense danyar l'arbre. Naturalesa i treball, paisatge i cultura, han sigut ací grans aliats durant segles.

 

Potser per això caminar per la Serra d'Espadà és també caminar per la història dels qui la van habitar. Els pobles s'acomoden a les valls i els vessants: xicotets, tranquils, units a la muntanya per camins que durant generacions van ser molt més que senderes. Aín, Eslida, Almedíjar, Chóvar, Alfondeguilla, Alcúdia de Veo i tants uns altres formen part d'un paisatge humà que no es pot separar del paisatge natural. Els seus carrers, les seues cases, les seues fonts, les seues festes i les seues tradicions parlen d'una manera de viure lligada a la terra.

Continuem caminant.

A vegades el sender ascendeix i les cames comencen a notar el desnivell. El silenci es fa més profund. Se sent el vent entre les copes, el reclam d'un gaig amagat entre els arbres o el so dels nostres propis passos.

I el paisatge canvia a cada pas. Hi ha camins que voregen xicotets rierols, racons on l'aigua s'acumula en algun bassó d'un intens color blau i passos entre arcs de pedra que ens condueixen cada vegada a un horitzó, si fos possible, més bell que l'anterior.

A vegades apareix una font. Un xicotet miracle per a qui fa una estona que camina. L'aigua fresca entre les mans. Un glop. La motxilla en el sòl. I durant uns minuts no hi ha cap necessitat de continuar. El temps sembla detenir-se.

 

Tal vegada és eixe un dels millors regals de la Serra d'Espadà: la possibilitat de recuperar, encara que només siga durant unes hores, una mesura del temps diferent de la qual portem en la nostra vida quotidiana. Un temps més lent. Un temps que permet mirar. Escoltar. Sentir.

Hi ha racons en els quals eixa sensació aconsegueix una altra dimensió. Els Òrgans de Benitandús són, per a molts, un d'eixos llocs. Les seues grans crestes d’arenisca, modelades per l'erosió, s'eleven sobre el paisatge amb unes formes que semblen dibuixades per la mateixa muntanya.

Per a mi són, a més, un racó especial. Allí, la música de les pedres sona igual que el silenci, un silenci que ompli l'ànima. Un d'eixos llocs als quals la memòria torna fins i tot quan estem lluny. I potser tots els que estimem la muntanya en tenim un. Un lloc al qual tornem perquè alguna cosa allí ens fa sentir bé. No sempre sabem explicar què és. Tampoc fa falta.

 

La Serra d'Espadà està plena de llocs que conviden a alçar la mirada.

El Pic Espadà, el Batalla, el Bellota... noms que per a qui camina per aquestes muntanyes deixen de ser simplement noms sobre un mapa. Són esforç, cansament, satisfacció. Són eixe instant en el qual aconseguim un cim i l'horitzó s'obri davant de nosaltres. I llavors apareix el pla, estenent-se llunyà, i més enllà el Mediterrani, blau i immens. Una se sent xicoteta. Molt xicoteta. I, precisament per això, profundament agraïda. Agraïda per ser allí. Per poder detenir-se. Per contemplar durant uns minuts tanta bellesa.

Continuem caminant, i de sobte són les antigues fortaleses les que ens fan detindre.

Quantes talaies fortificades vigilen des de l'alt. Com el Castell de Castro, que roman sobre la muntanya com un testimoni d'uns altres temps. Molt abans que nosaltres arribàrem fins allí amb les nostres botes i les nostres motxilles, altres persones ja havien contemplat des d'eixes mateixes altures els mateixos barrancs, penyes i horitzons.

 

La muntanya roman. Nosaltres passem. I precisament és per això que mereix tant la pena cuidar-la.

Perquè la Serra d'Espadà no és solament un conjunt de boscos, barrancs, cims i pobles. És també memòria.

Memòria dels qui van treballar les seues terres.

Dels qui van aprendre a extraure el suro.

Dels qui van alçar murs de pedra.

Dels qui van trobar aigua en les seues fonts.

Dels qui van construir les seues cases mirant cap a la muntanya.

Dels qui, generació rere generació, van fer d'aquests pobles la seua llar.

I també memòria de tots els que hem arribat fins ací buscant alguna cosa que a vegades ni tan sols sabíem que necessitàvem.

Un poc de silenci.

Un poc d'aire net.

Un poc de pau.

La Serra d'Espadà ens ha regalat tot això moltes vegades. Per això hui volem parlar d'ella. No des de la tristesa. No des del que falta. Si no des de la gratitud. Perquè una muntanya també pot ser part de la nostra història, encara que no hàgem nascut en ella. Pot acompanyar-nos durant anys. Pot convertir-se en eixe lloc al qual sabem que podem tornar quan necessitem tornar a sentir-nos xicotets.

Hui una part d'aquesta serra ha perdut temporalment alguns dels paisatges que tantes persones hem recorregut, sentit i estimat. Però una muntanya no es mesura únicament pel que veiem en un moment concret. També està feta d'arrels, de llavors, de terra, d'aigua, de temps. I de memòria.

 

La naturalesa coneix un llenguatge que nosaltres, acostumats a la immediatesa, hem oblidat: el de la paciència.

El bosc necessita temps.

Els arbres necessiten temps.

La muntanya necessita temps.

I nosaltres podem donar-li alguna cosa que sí que és a les nostres mans: respecte, cura i companyia.

Continuarem caminant per ella quan siga possible i quan la naturalesa ho permeta. Tornarem als seus pobles. Tornarem als seus senders. Tornarem a mirar el rodeno encés per la llum de la vesprada, a buscar l'ombra de les sureres, a escoltar l'aigua de les fonts i a alçar la vista cap als seus cims.

Tornarem a aquells racons que cadascun de nosaltres guarda en la memòria. A eixe sender que ens agrada especialment. A aquella font on descansàrem. A aquell cim des del qual un dia vam contemplar la mar. A aquell lloc on, per uns minuts, el temps va semblar detindre's.

I nosaltres serem aquí.

Amb paciència.

Amb respecte.

Amb gratitud.

Amb les botes preparades 💚