Serra d'Espadà, caminar-la i sentir-la

 

Hi ha muntanyes que es visiten. Arribes, recorres senders, aconsegueixes un cim, fas unes fotografies i tornes a casa.

I hi ha muntanyes a les quals un torna una vegada i una altra sense saber molt bé per què. Potser perquè alguna cosa d'elles es queda amb nosaltres quan marxem. Una llum, una olor, el so de l'aigua en una font, el cruixit de les fulles sota les botes. Potser perquè, després de caminar durant hores, descobrim que hem deixat de mirar el rellotge.

La Serra d'Espadà pertany a eixe segon grup.

Els qui hem recorregut els seus camins sabem que no fa falta aconseguir un gran cim per a sentir que hem arribat a algun lloc. A vegades n'hi ha prou amb endinsar-se en un sender entre sureres, notar com canvia l'aire sota l'ombra del bosc i deixar que la muntanya i la seua llum marquen el nostre pas.

Ací la pedra té un color intens.

El rodeno, amb els seus tons vermellosos i ocres, apareix entre el verd de la vegetació i dona a molts racons de la serra una personalitat difícil de confondre. La seua particular geologia i la naturalesa silícia dels seus sòls han afavorit la presència d'un dels seus grans tresors: les sureres.

I les sureres mereixen ser mirades a poc a poc.

Els seus troncs, amb eixa escorça rugosa i esponjosa, semblen formar part del paisatge des de sempre. Durant generacions, les persones que han viscut en aquestes muntanyes han sabut aprofitar el suro sense danyar l'arbre. Naturalesa i treball, paisatge i cultura, han sigut ací grans aliats durant segles.

 

Potser per això caminar per la Serra d'Espadà és també caminar per la història dels qui la van habitar. Els pobles s'acomoden a les valls i els vessants: xicotets, tranquils, units a la muntanya per camins que durant generacions van ser molt més que senderes. Aín, Eslida, Almedíjar, Chóvar, Alfondeguilla, Alcúdia de Veo i tants uns altres formen part d'un paisatge humà que no es pot separar del paisatge natural. Els seus carrers, les seues cases, les seues fonts, les seues festes i les seues tradicions parlen d'una manera de viure lligada a la terra.

Continuem caminant.

A vegades el sender ascendeix i les cames comencen a notar el desnivell. El silenci es fa més profund. Se sent el vent entre les copes, el reclam d'un gaig amagat entre els arbres o el so dels nostres propis passos.

I el paisatge canvia a cada pas. Hi ha camins que voregen xicotets rierols, racons on l'aigua s'acumula en algun bassó d'un intens color blau i passos entre arcs de pedra que ens condueixen cada vegada a un horitzó, si fos possible, més bell que l'anterior.

A vegades apareix una font. Un xicotet miracle per a qui fa una estona que camina. L'aigua fresca entre les mans. Un glop. La motxilla en el sòl. I durant uns minuts no hi ha cap necessitat de continuar. El temps sembla detenir-se.

 

Tal vegada és eixe un dels millors regals de la Serra d'Espadà: la possibilitat de recuperar, encara que només siga durant unes hores, una mesura del temps diferent de la qual portem en la nostra vida quotidiana. Un temps més lent. Un temps que permet mirar. Escoltar. Sentir.

Hi ha racons en els quals eixa sensació aconsegueix una altra dimensió. Els Òrgans de Benitandús són, per a molts, un d'eixos llocs. Les seues grans crestes d’arenisca, modelades per l'erosió, s'eleven sobre el paisatge amb unes formes que semblen dibuixades per la mateixa muntanya.

Per a mi són, a més, un racó especial. Allí, la música de les pedres sona igual que el silenci, un silenci que ompli l'ànima. Un d'eixos llocs als quals la memòria torna fins i tot quan estem lluny. I potser tots els que estimem la muntanya en tenim un. Un lloc al qual tornem perquè alguna cosa allí ens fa sentir bé. No sempre sabem explicar què és. Tampoc fa falta.

 

La Serra d'Espadà està plena de llocs que conviden a alçar la mirada.

El Pic Espadà, el Batalla, el Bellota... noms que per a qui camina per aquestes muntanyes deixen de ser simplement noms sobre un mapa. Són esforç, cansament, satisfacció. Són eixe instant en el qual aconseguim un cim i l'horitzó s'obri davant de nosaltres. I llavors apareix el pla, estenent-se llunyà, i més enllà el Mediterrani, blau i immens. Una se sent xicoteta. Molt xicoteta. I, precisament per això, profundament agraïda. Agraïda per ser allí. Per poder detenir-se. Per contemplar durant uns minuts tanta bellesa.

Continuem caminant, i de sobte són les antigues fortaleses les que ens fan detindre.

Quantes talaies fortificades vigilen des de l'alt. Com el Castell de Castro, que roman sobre la muntanya com un testimoni d'uns altres temps. Molt abans que nosaltres arribàrem fins allí amb les nostres botes i les nostres motxilles, altres persones ja havien contemplat des d'eixes mateixes altures els mateixos barrancs, penyes i horitzons.

 

La muntanya roman. Nosaltres passem. I precisament és per això que mereix tant la pena cuidar-la.

Perquè la Serra d'Espadà no és solament un conjunt de boscos, barrancs, cims i pobles. És també memòria.

Memòria dels qui van treballar les seues terres.

Dels qui van aprendre a extraure el suro.

Dels qui van alçar murs de pedra.

Dels qui van trobar aigua en les seues fonts.

Dels qui van construir les seues cases mirant cap a la muntanya.

Dels qui, generació rere generació, van fer d'aquests pobles la seua llar.

I també memòria de tots els que hem arribat fins ací buscant alguna cosa que a vegades ni tan sols sabíem que necessitàvem.

Un poc de silenci.

Un poc d'aire net.

Un poc de pau.

La Serra d'Espadà ens ha regalat tot això moltes vegades. Per això hui volem parlar d'ella. No des de la tristesa. No des del que falta. Si no des de la gratitud. Perquè una muntanya també pot ser part de la nostra història, encara que no hàgem nascut en ella. Pot acompanyar-nos durant anys. Pot convertir-se en eixe lloc al qual sabem que podem tornar quan necessitem tornar a sentir-nos xicotets.

Hui una part d'aquesta serra ha perdut temporalment alguns dels paisatges que tantes persones hem recorregut, sentit i estimat. Però una muntanya no es mesura únicament pel que veiem en un moment concret. També està feta d'arrels, de llavors, de terra, d'aigua, de temps. I de memòria.

 

La naturalesa coneix un llenguatge que nosaltres, acostumats a la immediatesa, hem oblidat: el de la paciència.

El bosc necessita temps.

Els arbres necessiten temps.

La muntanya necessita temps.

I nosaltres podem donar-li alguna cosa que sí que és a les nostres mans: respecte, cura i companyia.

Continuarem caminant per ella quan siga possible i quan la naturalesa ho permeta. Tornarem als seus pobles. Tornarem als seus senders. Tornarem a mirar el rodeno encés per la llum de la vesprada, a buscar l'ombra de les sureres, a escoltar l'aigua de les fonts i a alçar la vista cap als seus cims.

Tornarem a aquells racons que cadascun de nosaltres guarda en la memòria. A eixe sender que ens agrada especialment. A aquella font on descansàrem. A aquell cim des del qual un dia vam contemplar la mar. A aquell lloc on, per uns minuts, el temps va semblar detindre's.

I nosaltres serem aquí.

Amb paciència.

Amb respecte.

Amb gratitud.

Amb les botes preparades 💚