UN AMOR GRAN I LLIURE

Em perd en la profunditat dels teus ulls. Nade immens en el seu blau com si res del que ens envolta estiguera passant. Avui és 9 de febrer, falta poc més d’una setmana pel teu aniversari. Em complac pensant en com devies ser durant els teus primers anys de vida. Quins jocs et farien pixar-te de riure; quines paraules se’t resistirien; en quina freqüència bramaries quan no et donaren el que volies; com seria acaronar els teus peuets redonets...

Resseguisc ara la línia dels teus músculs en tensió i l’olor de la farigola que ens ajuda a ocultar-nos no tapa la de la teua suor. Quins temps aquells en què transpiràvem ballant, estimant, treballant o pel gust d’estirar-nos al sol. Fins i tot la suor vol llevar-nos la bèstia verda que s’aproxima entre els pins i les carrasques.

Portem tant de temps fent servir la muntanya de cova, que ja quasi no recorde quan caminar-la era motiu d’expansió. El pit se’ns obria i brollava la plenitud de ser animals junt amb els animals, part d’un sistema on la vida i la mort se succeeixen amb equilibri. Ara som preses dels nostres iguals i la muntanya ens cedeix el seu poder de resistència, però ni tan sols ella és immune al torrent de l’odi humà.

Et robe un bes delerós del teu suc d’ametlla amarga, i tu em reprens amb la mirada. No és moment per a coqueteries, ens juguem la vida i la dignitat. També això intenten llevar-nos, la possibilitat de trobar dignitat en les carícies.

Com ens jutjaran aquests boscos? Guardaran la nostra ràbia aquests barrancs?

«Centra’t! En què estàs pensant?!» em reprén amb duresa la teua cella alçada.

I pum... ja no hi ha cella

I pum

I pum

 

Mas del Cabanil, 09/02/1949

  

Nerea Miravet Salvador

 

Després de l'incendi: per què la naturalesa necessita temps abans que intervinguem

Quan contemplem la nostra estimada Serra d’Espadà completament negra costa imaginar que algun dia tornarà a ser el bosc que coneixíem. La sensació és de desolació i la primera reacció sol ser pensar: «Cal plantar arbres com més prompte millor.»

No obstant això, la naturalesa porta milions d'anys evolucionant i, especialment en el bosc mediterrani, ha aprés a conviure amb el foc. Encara que un incendi sempre suposa una tragèdia per a la fauna, la flora, el paisatge i les persones que viuen en ell, també posa en marxa un procés de recuperació extraordinari que mereix ser conegut.

 

El primer: deixar que la muntanya respire

Després de l'extinció de l'incendi, comença una etapa igual d'important: la recuperació.

Pot sorprendre, però durant les primeres setmanes no convé intervindre de manera precipitada. Les cendres que cobreixen el sòl no són simplement restes de la vegetació cremada. Contenen minerals com a calci, potassi, fòsfor i magnesi que tornen a incorporar-se al terreny com a part del cicle natural dels nutrients.

A més, retirar les cendres o remoure el sòl pot afavorir l'erosió i dificultar la regeneració natural. El principal enemic en eixos primers dies no són les cendres, sinó les pluges intenses, que poden arrossegar la capa més fèrtil del sòl.

Per això, els equips tècnics solen prioritzar la protecció del terreny abans que qualsevol actuació de reforestació.

 

Un bosc que semblava mort… torna a la vida

Una de les majors sorpreses arriba poques setmanes després de l'incendi. On només es veia un paisatge negre comencen a aparéixer xicotets brots verds. Moltes espècies mediterrànies estan adaptades al foc i posseeixen una extraordinària capacitat per a rebrotar.

Les alzines poden emetre nous brots des de la base del tronc i des de les seues arrels. Les sureres, gràcies a la seua gruixuda escorça, sovint sobreviuen fins i tot a incendis molt intensos. Arboços, llentiscles, coscolles, brucs i moltes altres espècies arbustives recuperen ràpidament la seua part aèria.

Els pins segueixen una estratègia diferent. Algunes espècies, com el pi blanc, conserven pinyes que romanen tancades durant anys i que només s'obrin amb la intensa calor de l'incendi, alliberant les seues llavors sobre un terreny buidat i ric en nutrients.

És la mateixa naturalesa la que inicia la reconstrucció del bosc.

 

Llavors... per què no plantar arbres immediatament?

Perquè primer cal observar què és capaç de fer el mateix ecosistema. En moltes zones mediterrànies la regeneració natural resulta tan eficaç que una plantació immediata podria fins i tot dificultar-la. Introduir maquinària, xafar el terreny o plantar espècies inadequades pot alterar un procés que ja estava funcionant.

Només quan els especialistes comproven que la recuperació natural no serà suficient, que existeix un elevat risc d'erosió o que determinades espècies no podran regenerar-se per si mateixes, es planifiquen actuacions de restauració.

I quan arriba eixe moment, no es tracta simplement de plantar arbres. S'estudien les característiques del terreny, el clima, l'orientació, les espècies originals i l'estat del sòl per a afavorir un bosc sa i resistent.

 

La recuperació necessita temps

Vivim acostumats a la immediatesa, però els boscos funcionen amb un altre ritme. En tot just unes setmanes apareixen els primers brots. Al cap de pocs anys molts vessants tornen a tenyir-se de verd. No obstant això, recuperar un bosc madur, amb arbres de gran grandària, sòl fèrtil i una fauna plenament establida, pot requerir diverses dècades.

La naturalesa no treballa de pressa, però sí amb una enorme eficàcia quan la deixem actuar.

 

Què podem fer com a senderistes?

Els qui gaudim de la muntanya també podem contribuir a la seua recuperació. Per començar, respectar les senderes senyalitzades i les zones restringides ajuda a protegir els nous brots i evita l'erosió del terreny.

No hem d'arreplegar plantes, moure troncs cremats ni alterar el sòl per curiositat. Encara que el paisatge semble inert, sota els nostres peus pot estar desenvolupant-se una intensa activitat biològica.

I, sobretot, convé recordar que la millor reforestació és la prevenció. Extremar les precaucions durant les nostres eixides, respectar les normes i actuar amb responsabilitat continua sent l'eina més eficaç per a protegir les nostres muntanyes.

 

A tall de recordatori, cinc mites sobre els boscos cremats que cal revisar:

🌱 Mite 1: «Cal plantar arbres com més prompte millor.»

Realitat: No sempre. En molts boscos mediterranis la regeneració natural és sorprenentment eficaç. Abans de plantar, els tècnics estudien com respon l'ecosistema. A vegades, la millor decisió és esperar.

🔥 Mite 2: «Després de l'incendi tot està mort.»

Realitat: Encara que l'impacte és enorme, moltes plantes sobreviuen sota terra i rebroten des de les seues arrels o des de la base del tronc. Algunes espècies de pins fins i tot aprofiten la calor del foc per a alliberar les seues llavors.

🌿 Mite 3: «Les cendres són brutícia i cal retirar-les.»

Realitat: Les cendres formen part del procés natural. Aporten minerals al sòl i ajuden a tancar el cicle dels nutrients. Retirar-les sense criteri pot augmentar l'erosió i dificultar la recuperació del terreny.

🌳 Mite 4: «Si la muntanya torna a veure's verda, ja s'ha recuperat.»

Realitat: El color verd torna relativament prompte, però recuperar un bosc madur pot portar diverses dècades. La vegetació és només una part de l'ecosistema; també han de recuperar-se el sòl, els fongs, els insectes, les aus i la resta de la fauna.

🥾 Mite 5: «Després d'un incendi ja no val la pena visitar eixa zona.»

Realitat: Sempre que les autoritats permeten l'accés i es respecten les restriccions, recórrer un bosc en regeneració és una magnífica oportunitat per a observar l'extraordinària capacitat de recuperació de la naturalesa. Cada xicotet brot és una lliçó de resiliència.

 

Els senderistes tenim el privilegi de contemplar la muntanya en totes les seues etapes: exuberant a la primavera, austera a l'hivern, castigada després d'un incendi i esperançadora quan renaix. Potser per això sabem millor que ningú que la naturalesa no necessita la nostra pressa; necessita el nostre respecte.

La muntanya té una manera molt especial d'ensenyar-nos a viure.

Després d'un incendi, el nostre primer impuls és actuar: netejar, plantar, reconstruir... No obstant això, el bosc ens recorda que no tot es recupera de pressa. Hi ha arrels que continuen vives encara que no puguem veure-les. Hi ha llavors esperant el moment adequat per a despertar-se. Hi ha vida que treballa en silenci mentre nosaltres només veiem cendres.

Cada brot és una xicoteta victòria de la naturalesa. Cada fulla nova ens parla d'esperança.

Perquè cuidar la muntanya no consisteix només a recórrer les seues senderes. També significa comprendre els seus temps, respectar els seus processos i confiar en la seua extraordinària capacitat per a tornar a començar.

I tal vegada eixa és la lliçó més gran que ens regalen els nostres boscos: que fins i tot després del foc, la vida sempre troba un camí per a tornar.

Parc Natural Serra d'Espadà 💚

 

260706 Viatge d’estiu a Armènia (part II)

 

Dia 5 -  Fortaleza de Smbataberd i Monestir de Tsakhats Kar 

    Arrancàvem el dia amb una caminada ben bonica entre les poblacions de Artabyunk i Yeghegis, amb dues parades grandioses pel camí: el Monestir de Tsakhats Kar i la fortalesa de Smbataberd

    El que primer desconcerta en arribar al Monestir de Tsakhats Kar no és l'església principal sinó l'escala del conjunt. Diverses capelles es dispersen entre afloraments de color marró vermellós; algunes conserven els murs sencers, unes altres són a penes blocs escampats. La pedra absorbeix la llum del matí d'una manera que esborra el límit entre el Monestir i la muntanya que l'envolta. El silenci és quasi total, interromput només pel vent i algun ocell de pas.

    El Monestir de Tsakhats Kar va ser fundat probablement en el segle X i el nom es tradueix com a 'pedra de les flors' o ‘pedra florent’ en armeni.

    Entre les diferents esglèsies del complex, trobem ornamentació tradicional armènia, magraners entrellaçats amb arracades de raïm, i també altres curiositats com una pedra tallada amb una àguila agarrant una presa entre les seues arpes, una façana amb un impactant relleu de quasi dos metres d'ample d'un lleó i un bou enredats en combat, o un dels seus elements més fascinants, una capella funerària de dos pisos, erigida en 1041.

     Des de la vora del promontori on s'assenta el Monestir, vam veure el riu Arpa serpentejar a baix i també part de la cadena muntanyenca del sud d'Armènia.

    A pocs quilòmetres costa avall, un dels cementeris jueus medievals més documentats d'Armènia, amb khachkars antics del segle XIII inscrits en hebreu amb intricades talles.

    Després d’un llarg passeig per aquest curiós indret, repreníem la marxa cap a Yeghegis, i pocs kilòmetres després aplegàrem a la fortalesa defensiva de Smbataberd, també coneguda com la Fortalesa de Tsakhats Kar. Escarpades goles la flanquegen a l'est i al sud (les del riu Yeghegis) i a l'oest s'estén la vall de Artabuynk. Només es pot accedir a la fortalesa des del nord, a través d'una sendera empinada i sinuosa excavada en el vessant de la muntanya.

    La Fortalesa de Smbataberd no es veu des de la carretera. Per a arribar cal caminar entre arbustos de ginebre i pasturatges pedregosos. En aconseguir un important desnivell, els murs apareixen al caient del barranc: una franja de pedra tallada que segueix el contorn de l'esperó rocós durant diversos centenars de metres.

     Les vistes des de la cresta justifiquen l'esforç: la vall del riu Arpa s'obri a baix amb els seus camps i llogarets, i cap a l'est, s'albira la gola de color roig fosc on s'assenta el Monestir de Noravank.

    Les cròniques conserven relats del brutal conflicte entre armenis i perses en el segle V —la batalla de Avarayr—, encara que la fortalesa probablement és anterior a aquest període. L'origen del nom ‘Smbataberd’ és incert, encara que la versió més plausible és que rebera el seu nom del príncep Smbat de Syunik, qui va viure en el segle X.

    Dissenyada per a una defensa a llarg termini, la seua longitud total s'estén quasi un quilòmetre. Una muralla la divideix en dues seccions, una al nord i una altra al sud, cadascuna amb la seua pròpia acròpoli. En totes dues parts, els arqueòlegs han trobat restes de casernes i cisternes. Les portes principals estaven llaurades en basalt llaurador, i el subministrament d'aigua provenia de brolladors prop de Tsakhats Kar.

    Una autèntica joia arquitectònica enmig de la Natura. 

 

Dia 6 – Monestirs de Noravank i Khor Virap

    Iniciàrem el dia des del poble d'Amaghu, en una caminada cap al monestir de Noravank a través del congost de Gnishik, un dels més bonics d'Armènia. Aquest impressionant canyó alberga alguns dels tresors naturals més grans de la província de Vayots Dzor: paisatges muntanyencs, roques rogenques, rius, boscos i majestuoses cabres salvatges asiàtiques.

    Arribàrem al monestir de Noravank, un tresor del segle XIII que en la seua època va ser un important centre d'educació i cultura. Les roques que envolten el monestir canvien de color segons la llum del sol, passant de tons grisos a marrons i taronges, i creant un efecte visual impressionant.

    A més de la seua bellesa arquitectònica, Noravank també és un important centre espiritual a Armènia. Durant segles, ha sigut un lloc de peregrinació i adoració per als armenis, els qui troben en aquest tranquil i espiritual espai una fuita de l'agitada vida moderna.

  

    La següent parada va estar el monestir de Khor Virap, del segle IV. Aquest és el lloc on, segons la llegenda, Gregori l'Il·luminador va sobreviure en una profunda fossa durant tretze anys. Alguns valents i valentes van descendir a la fossa!

    El nom Khor Virap significa “fossat profund”, dit així per aquest calabós on Sant Gregori l'il·luminador va ser retingut.

    Des del monestir vam poder gaudir d’una magnífica vista de la bíblica muntanya Ararat, on va reposar l'arca de Noé després de la gran catàstrofe, segons el llibre del Gènesi. 

 

Dia 7 – Simfonia de les Pedres, Garni i Monestir de Geghard

     Començàrem la nostra caminada del dia al poble de Banavan. El nostre destí era el temple pagà de Garni, l'únic edifici columnar grecoromà que encara es manté dret a Armènia. La ruta ens va portar al llarg del riu Azat –envoltat d'arbres, incloses nogueres– on vam poder buscar i tastar les mores silvestres que creixen a les ribes. 

    En arribar al fons del congost, trobàrem les impressionants columnes de basalt d'Armènia conegudes com la Simfonia de les Pedres. Quedàrem meravellats per aquestes gegantesques formacions rocoses, les més altes d'Armènia. Des d'ací, la nostra ruta ascendia fins al Temple del Sol de Garni, una construcció hel·lenística del segle I, probablement l'estructura més emblemàtica i representativa de l'Armènia precristiana.

    Per a entrar al temple, els visitants han de pujar nou escalons de 30 centímetres d'altura, cadascun dissenyat deliberadament per a minorar el pas i exigir una reverència conscient. Fins i tot la persona més alta es veu obligada a inclinar-se davant aquest edifici sagrat, un subtil gest d'humilitat davant el diví.

    El temple està envoltat per vint-i-quatre columnes, cadascuna simbolitzant una hora del dia. Les adornen poderoses figures atlantes, titans mítics representats agenollats, esforçant-se sota el pes dels altars que sostenen amb els braços enlaire. Aquests motius afigen múltiples significats, fusionant temps, força i ​​ritual.

    Des de Garni, ens vam dirigir a l'impressionant monestir de Geghard, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El que fa que el Monestir de Geghard siga tan especial és la seua arquitectura única. Gran part del complex està tallat en la roca de les muntanyes circumdants, creant una fusió perfecta entre la naturalesa i la creativitat humana.

    Fundat en el segle IV per Sant Gregori l'Il·luminador, Geghard —originalment conegut com a Ayrivank, que significa ‘Monestir de la Cova’— deu el seu nom a la llança que, segons la tradició, va travessar el costat de Crist durant la Crucifixió i que es diu va estar guardada a la Cambra de Relíquies. Al llarg dels segles, el monestir ha sigut un destacat centre de peregrinació i d'art religiós.

    Aquesta joia arquitectònica ofereix una combinació única de serenitat espiritual, història profunda i bellesa natural hipnotitzant.

Dia 8 - Muntanya Aragats, cim sud

    Arribava el plat fort d’aquest viatge d’estiu del Centre, l’ascens al cim sud de l'Aragats, símbol nacional d'Armènia que apareix en el seu escut d'armes, i que es troba a uns orgullosos 3.888 m sobre el nivell del mar. Un desafiament important, però d’una bellesa sublim. No poguèrem alcançar el cim oest a 4.005 m d’altitud, el punt més alt del Mont Aragats, per excès de neu. Però ja al cim sud ens esperaven unes vistes impressionants.

    Gaudírem del nostre esmorzar en aquest imponent pic abans d'iniciar el descens cap al llac Kari, on havíem començat la ruta. El llac Kari va constituir un meravellós teló de fons per al camí de retorn. Una espectacular aventura de muntanya, difícil d’oblidar.

Dia 9 – Adeu-siau Armènia

     Agraïts d’haver pogut viure una experiència tan enriquidora, tornem a casa. Ens han quedat moltes coses per veure, però portem la motxilla plena de cultura, naturalesa i moltes vivències i rialles. Fins a una altra! O com es diu en armeni,

Շուտով կտեսնվենք!

 

260706 Viatge d’estiu a Armènia (part I)

 

    Després d’un llarg viatge, el Centre Excursionista de Castelló aplegava amb moltes ganes a Erevan, o Yerevan en llengua local, capital d’Armènia i primera parada del recorregut per aquest xicotet país del Caucas.

 

Dia 1 - Passeig per la ciutat d’Erevan 

     La capital d'Armènia, de 2.800 anys d'antiguitat, ofereix una mescla única d'història i modernitat. Començàrem el dia a la plaça de la República, una imponent plaça envoltada de majestuosos edificis i fonts. I des d’allí recorrerem emblemàtics carrers fins a les famoses cascades que porten cap a la impressionant escultura Mare Armènia, que simbolitza la força i la resistència.

    Un moment molt emocionant va estar la visita al Tsitsernakapert, un impressionant monument a les víctimes del genocidi armeni del 1915. L'estructura monumental i el parc que l'envolta són un lloc de reflexió que commemora la tragèdia històrica, i honra la resistència i la identitat del poble armeni.

     També visitàrem un mestre local del duduk, un instrument de vent tradicional armeni, patrimoni immaterial de la Unesco, conegut pel seu so melancòlic i únic.

 

Dia 2 - Llac Parz i Monestir Goshavank

    Per un sender transcaucàsic iniciàrem la ruta que primer puja fins al llac Parz, i després baixa fins al poble de Gosh, on es troba el monestir de Goshavank del segle XII.

    El llac Parz és un dels llocs més amagats d'Armènia. El nom Parz significa "Clar", "Pur", "Transparent", així que imagineu-vos quina escena és veure el llac enmig del bosc! Aquest petit i pintoresc llac, envoltat de densos boscos, es troba al Parc Nacional de Dilijan. És d'origen natural, s'alimenta de fonts subterrànies i precipitacions.

   💡 Goshavank, el Monestir de Gosh, és un lloc de gran ressonància històrica i espiritual. Aquesta joia arquitectònica, antigament coneguda com a Nor Getik, va ser fundada per Mkhitar Gosh, un destacat filòsof, teòleg, jurista, clergue i figura pública medieval. Gosh va redactar un tractat jurídic revolucionari, posteriorment conegut com el Codi Judicial de Mkhitar Gosh, un document secular pioner en la història jurídica armènia. Si bé ja existien textos legals abans, el de Gosh va ser el primer a plantejar preocupacions ambientals, dedicant onze articles a la protecció de la naturalesa. Imposava multes i sancions per delictes com la tala d'arbres en flor o el sacrifici de bestiar prenyat. A més, va ser el primer jurista armeni a abordar els drets de les dones 💜. En una època en què les dones sortien del matrimoni amb les mans buides, Mkhitar Gosh va establir un precedent per a la divisió equitativa dels béns conjugals entre excònjuges.

    Després de la mort de Gosh en 1213, el monestir va començar a ser conegut com a Goshavank, “el Monestir de Gosh”, en el seu honor.

    Entre els nombrosos tresors del monestir, destaca un jachkar (creu de pedra) del segle XIII, obra mestra excepcional de l'escultura sacra armènia, realitzat amb encaix i una delicadesa filigrana molt avançada a la seua època.

    Goshavank també es va convertir en seu d'una universitat i en un important centre de pensament religiós, educació i cultura durant l'edat mitjana.

 

 

Dia 3 - Hovk i Muntanya Apakekar 

    Trasllat al poble de Hovk des d’on vam començar la caminada d’ascens al cim de la muntanya Apakekar.  Ja des del poble, gaudírem d'impressionants vistes del paisatge que ens envoltava. La sendera serpenteja entre boscos frondosos, prats adornats amb flors silvestres i terrenys rocallosos, oferint una varietat de paisatges sorprenent.

    El punt culminant del recorregut va ser l'arribada al cim de la muntanya Apakekar. Aquest majestuós cim ens va regalar vistes panoràmiques de la província de Tavush i de les muntanyes circumdants. Un mirador privilegiat des d’on vam poder admirar la bellesa natural de la regió.

    Després el descens fins al poble de Hovk, on vam visitar una família local per gaudir d'una tassa de te ben reconfortant, preparada amb herbes recol·lectades a la zona pel nostre amfitrió. Els armenis són gent amable i acollidora, i ens van fer sentir com a casa.

Dia 4 - Llac Servan i Muntanya Artanish

    Després del desdejuni, conduírem per la vora del pintoresc llac Sevan fins al poble del mont Artanish. El petit cim de la muntanya Artanish, de 2.641 m, es troba just al costat del llac, en el punt on les seccions major i menor del llac Sevan s'uneixen entre les penínsules d'Artanish i Noratus. La caminada fins al cim va ser molt agradable i gradual, seguint petites senderes i prats coberts d'herba. Les vistes des del cim són espectaculars. Als nostres peus s'estenia tot el llac Sevan, un dels llacs d'alta muntanya més grans del món, amb impressionants panoràmiques de les Muntanyes de Geghama. Descendírem per la part oposada i caminarem al costat del llac fins a retrobar el punt d’oritge.

    Després continuàrem fins al major cementeri de creus de pedra de Noratus, i finalment, ens dirigírem al pas de Selim, on vam poder gaudir de vistes espectaculars de les muntanyes, i explorar l'històric caravanserrall, una antiga posada que servia per a comerciants i viatgers.

Com estem gaudint descobrint Armènia! En uns dies, segona i última part 😉

 

Armènia

     Enguany el Centre Excursionista de Castelló ha triat aquest petit país de l'est d'Europa per a celebrar el seu ja tradicional viatge d'estiu. Un nombrós grup d'excursionistes ha gaudit durant deu dies de la bellesa dels paisatges, la cultura, història i gastronomia d'aquest curiós i poc conegut territori. I és per això que, abans d'explicar-vos com van ser aquests deu dies, coneixerem una mica més sobre Armènia.

    Situada a la regió del Caucas a Euràsia, entre Europa Oriental i Àsia Occidental, Armènia és un país amb una rica història i cultura. Al llarg dels anys ha estat influenciada per les més variades de les cultures, la qual cosa fa d'Armènia una experiència cultural enriquidora i bastant particular per a tot aquell que s'anime a visitar-la.

    Amb una població d'aproximadament tres milions d'habitants, Armènia és un petit país sense litoral, coneguda per la seua hospitalitat, gastronomia única i paisatges impressionants.

    Erevan (Yerevan en armeni) és la capital i la ciutat més gran d'Armènia. Fundada fa més de 2.800 anys, la ciutat combina la tradició amb la modernitat. En Erevan es poden trobar nombrosos museus, teatres, galeries d'art i restaurants que reflecteixen la rica herència cultural armènia.

Geografia

Armènia limita al nord amb Geòrgia, a l'est amb l'Azerbaidjan, al sud amb l'Iran i a l'oest amb Turquia. El país està dividit en dues regions geogràfiques principals: l'altiplà armeni a l'oest i la vall del riu Aras a l'est. L'altiplà armeni és una regió muntanyenca que s'eleva a més de 2.500 metres sobre el nivell de la mar, mentre que la vall del riu Aras ofereix terres fèrtils per a l'agricultura.

El relleu mitjà està a més de 1.800 metres sobre el nivell de la mar. L’Aragats (4.090 m) és el pic més alt. El mont Ararat (5.165 m), símbol nacional d'Armènia que apareix en el seu escut d'armes, es troba en territori turc, a poques desenes de quilòmetres de la frontera.

El llac Sevan, situat a 1.900 metres d'altitud, és un dels llacs d'alta muntanya més grans del món i la reserva més gran d'aigua dolça del Caucas. Cobreix el 5% de la superfície d'Armènia i és el centre de la indústria pesquera i importants atractius turístics.

El clima és continental d'alta muntanya, amb estius secs i càlids i hiverns freds i nevats.

 Història

Armènia té una de les històries documentades més antigues del món. El regne d'Urartu (segles IX-VI aC) va ser un dels predecessors de la identitat armènia. El regne d'Armènia va arribar a la seua màxima esplendor en el segle I aC baix Tigran el Gran, que va crear un breu, però vast imperi des del Mediterrani a la Mar Càspia. En el 301 dC, el rei Tiridates III va adoptar el cristianisme com a religió oficial, convertint-se Armènia en el primer estat cristià del món.

 En el segle V, el monjo Mesrop Mashtots va crear l'alfabet armeni per a traduir la Bíblia, la qual cosa va preservar la llengua i la identitat armènia a través de segles de dominació estrangera (persa, àrab, mongola, otomana i russa). El genocidi armeni (1915–1923) perpetrat per l'Imperi Otomà durant la Primera Guerra Mundial va causar la mort d'1,5 milions d'armenis. Armènia va formar part de l'URSS des de 1920 fins que va declarar la independència el 21 de setembre de 1991. El conflicte de l'Alt Karabakh amb l'Azerbaidjan, que va començar en els anys vuitanta, va provocar dues guerres (1992–1994 i 2020) i finalment en la capitulació armènia en 2023.

 

Cultura

La cultura armènia és una de les més antigues del món. L'alfabet armeni, que com ja s’ha comentat va ser creat en 405 dC pel monjo Mesrop Mashtots, és considerat un dels més perfectes i estètics del món, i va ser el principal vehicle de preservació de la identitat nacional durant segles d'ocupació estrangera. La Biblioteca Matenadaran d'Erevan conserva una de les col·leccions més importants del món de manuscrits medievals armenis.

Els jachkares (creus de pedra tallades) són l'element artístic més característic d'Armènia: hi ha més de 50.000 repartits per tot el país, cadascun únic, amb intricats motius florals i entrellaçats.

El Monestir de Geghard, tallat parcialment en la roca, i les esglésies de Etchmiadzin, seu de l'Església Armènia Apostòlica, són patrimoni de la humanitat.

La cultura armènia és una mescla única de tradicions antigues i modernes. La música i la dansa exerceixen un paper important en la vida quotidiana dels armenis, amb festivals i esdeveniments culturals que celebren la rica herència musical del país.

La música armènia inclou el duduk, instrument de vent de fusta amb un so melancòlic i únic, inscrit en el Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'artesania armènia, inclosos els tapissos i ceràmica, també és molt apreciada per la seua bellesa.

 

Economia

L'economia d'Armènia es basa en sectors com l'agricultura, la mineria i la tecnologia. La producció de productes agrícoles com a raïm, albercocs i nous és vital per a l'economia del país, mentre que la mineria de metalls com el coure, el molibdé i l'or, també exerceix un paper important en la generació d'ingressos. A més, Armènia ha emergit com un centre de tecnologia i start-ups en els últims anys, atraient inversió estrangera i fomentant la innovació en el sector de la tecnologia.

Però és el conyac armeni el producte més reconegut internacionalment: la marca Ararat és famosa a tot el món.

Finalment, Armènia té també una sòlida indústria de joies i de diamants.

 

Gastronomia 

La gastronomia armènia és una fusió de sabors únics, que reflecteixen la rica història culinària d'aquest país. Un dels plats més emblemàtics d'Armènia és el dolma, que consisteix en fulles de parra farcides d'arròs, carn i espècies. Un altre plat popular és el khorovats, un tipus de barbacoa armènia que es prepara amb carn de corder, pollastre o porc. I com no, el lavash, pa pla de massa fermentada, també Patrimoni UNESCO, i un imprescindible en la taula armènia.

A més, Armènia és famosa pels seus vins, que es produeixen a les regions vinícoles del país des de fa milers d'anys. A la regió de Vayots Dzor es poden trobar nombrosos cellers que ofereixen tastos de vi i visites guiades, on es pot aprendre sobre el procés de producció de vi armeni.

    Al següent post vos contarem com ens ha anat per terres armènies, no vos ho perdeu, perquè han estat dies de contrasts i molta riquesa paisatgística i cultural.

 

Quan la muntanya parla amb trons: 

com actuar si et sorprén una tempesta elèctrica

 

    Els qui gaudim de la muntanya sabem que una de les seues majors virtuts és també un dels seus principals riscos: el temps pot canviar en qüestió de minuts. Un cel blau pot cobrir-se de núvols foscos i, quasi sense adonar-nos, començar a sentir-se els primers trons.

 

    En eixos moments és fàcil tenir nervis i fins i tot bloquejar-se. No obstant això, mantindre la calma i saber què fer, pot reduir molt el risc.

    📢 El primer és recordar que el millor raig és el que mai arribem a conéixer. Abans de cada ruta convé consultar la previsió meteorològica i, si existeix risc de tempestes, plantejar-se canviar el recorregut, eixir més primerenc o fins i tot deixar l'excursió per a un altre dia. La muntanya seguirà allí.

 

    👉 Si la tempesta ens sorprén durant la marxa, cal actuar amb rapidesa, però sense precipitar-nos. Hem d'abandonar els cims, crestes i qualsevol punt elevat, buscant zones més baixes. Això sí, evitarem barrancs, llits secs o llocs que puguen inundar-se de manera sobtada.

 

    👉 També és important allunyar-nos d'arbres solitaris, pals, antenes, creus de cim i altres elements aïllats que sobreïsquen del terreny. I, encara que puga semblar un bon refugi, una xicoteta cova o un sortint de roca no solen ser llocs segurs enfront d'una descàrrega elèctrica.

 

    👉 Si portem bastons, piolet o qualsevol objecte metàl·lic, el recomanable és deixar-lo apartat a uns metres. No perquè el metall atraga els llamps —és un mite molt estés—, sinó perquè pot conduir l'electricitat si l'impacte es produeix a prop.

 

    👉 Quan caminem en grup, la millor decisió és separar-nos uns 10 o 15 metres entre nosaltres. Així, si es produeix una descàrrega, disminueix la possibilitat que afecte diverses persones al mateix temps.

 

    ⚡ Si ja no queda temps per a allunyar-nos de la tempesta, la postura més segura consisteix a posar-se de gatzoneta (arronsant les cames de manera que les natges toquen els talons, “de cuclillas”), amb els peus junts i el cap acatxat, intentant donar suport al pes sobre les puntes dels peus. Mai hem de tombar-nos en el sòl, ja que augmentaríem el contacte amb el corrent que pot propagar-se per la superfície.

 

    👀 Hi ha un senyal que poques persones coneixen: si notes que el pèl s'estarrufa o sents un brunzit procedent dels objectes metàl·lics, significa que una descàrrega pot produir-se en qualsevol moment. En eixe cas, adopta immediatament la postura de seguretat.

 

    🕒 I quan tot semble haver passat... paciència. Els especialistes recomanen esperar almenys 30 minuts des de l'últim tro abans de reprendre la marxa.

 

    La muntanya ens regala paisatges inoblidables, tranquil·litat i llibertat, però també ens recorda que hem de respectar-la. Saber interpretar els seus senyals i actuar amb prudència forma part de l'equip imprescindible de qualsevol senderista. 👣

     Perquè el millor cim sempre serà aquell del qual tornem sans i estalvis. Gaudim de la muntanya sense perdre-li el respecte. 👌

  260627 Guilleries i Pedraforca

    L’Espai Natural de les Guilleries-Savassona ens regala tots els colors de la natura. La personalitat de l'espai rau en un paisatge dominat per boscos centreeuropeus i mediterranis, i singularitzat per relleus arrodonits i cingleres de roca nua. La petjada humana es reconeix en el valuós patrimoni històric i arquitectònic, en moltes activitats tradicionals encara vives i en l'omnipresència de l'embassament que va inundar el poble de Sant Romà de Sau i va canviar el paisatge de la zona.

    El territori gaudeix d'un ric i variat patrimoni cultural, format per masos, esglésies i ermites romàniques, jaciments arqueològics, ponts i elements lligats a l'explotació del bosc, com carboneres i pous de gel. El pont de Malafogassa, Sant Andreu de Bancells, Santa Maria de Vallclara o el santuari del Coll en són només alguns exemples.

    Conserva una bona mostra de la fauna dels ecosistemes forestals de la muntanya mitjana catalana, amb una forta gradació entre els elements faunístics mediterranis, submediterranis i els més purament centreeuropeus. Entre aquests últims en podem esmentar alguns mamífers com el liró gris i el talpó muntanyenc; ocells com l'aligot vesper, la merla d'aigua, la piula dels arbres i la verderola; rèptils com la serp d'Esculapi i amfibis com el tritó pirinenc i el tritó palmat. I com no, els rapinyaires diürns i nocturns són abundants a l’Espai Natural. Hi destaquen, entre d’altres, el duc, el gamarús i el falcó, i a les cingleres ens serà fàcil veure el voltor comú i l’aufrany.

    El primer dia en aquest bonic i ric entorn, férem una ruta lineal entre dos dels pobles més bonics i representatius de les Guilleries, Tavertet i Sant Joan de Fàbregues, passant pels Salts de l'Avellanosa, de l'Abeurador, o de l’Avenc, l’Església de Sant Cristòfol o el Molí del Rodor. En arribar a Rupit ens sorprendríem amb l'arquitectura del poble.

    El segon dia gaudírem d’una ruta circular a la mítica muntanya catalana de Pedraforca. Eixint de la població de Gósol i seguint, pràcticament, la ruta del PRC-127 admiràrem per totes les seues cares el massís. La Font dels Terrers, la Portella, la Font de la Roca, El Collell, la Canal de Gerdera, el Coll del Pi Jagut, la Cascada de la Gerdera, la Canal del Riambau, el Refugi Lluís Estasen, el Monument Festa de l'Arbre, o els Colls de Jou i del Cap de la Creu, són algunes de les meravelles que ens trobàrem pel camí.

    Situat en ple Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Pedraforca és molt més que una muntanya. És un emblema d'identitat per als amants del senderisme i un punt de connexió entre naturalesa, història i llegenda. El seu nom prové de la forma que dibuixen els seus dos cims: el Pollegó Superior (2.506 m) i el Pollegó Inferior (2.445 m), separats per la imponent enforcadura, una canal de roques i pedres soltes que ofereix una de les ascensions més exigents —i també més espectaculars— del país català. Però més enllà del desafiament esportiu, el Pedraforca forma part de l'imaginari cultural, i al llarg dels segles, ha sigut escenari de llegendes sobre bruixes i aquelarres.

    La principal característica del massís del Pedraforca és la seua complexitat geològica. En una zona de pocs quilòmetres quadrats, conflueixen, de dalt a baix, el mantell superior del Pedraforca (Juràssic), el mantell inferior (Cretàcic inferior) i el mantell del Cadi (Cretàcic superior). Es va formar fa uns 25 milions d'anys. L'erosió del vent i l'aigua li va donar la seua forma actual en el cim, que està composta per materials més sensibles a l'erosió. Addicionalment, els períodes de gel i desglaç han esmicolat progressivament la roca, formant el famós talús de la cara est (la Tartera).

    Finalment, el tercer dia i Festivitat de Sant Pere, vam fer una marxa per conéixer altres indrets d’aquest Parc Natural de la Serra del Cadí-Moixeró. Eixint de Greixer pel GR-107 i pel coll d'Escriu vam aplegar al refugi Sant Jordi des d'on, en baixada, passàrem per diferents salts d'aigua. Arribàrem al refugi Vents del Cadí des d'on, seguint el riu, ens dirigírem a Bagà, final de la nostra ruta.