Hospital la Magdalena a Benicàssim

 

Era encara de nit quan arrancava la marxa des de l’Hospital la Magdalena. Amb boira i moltíssima humitat, s’esperava un dia calorós, i així va ser. Repreníem la travessia del Desert de Les Palmes des de Castelló, una marxa dura per la seua longitud i també pel fort desnivell positiu acumulat.

 

Partint de l'Hospital de la Magdalena pujàrem, en primer lloc, al Tossal Gros, des d’on vam poder observar un Castelló que despertava al nou dia. Des d’allí, baixàrem a la pedrera, el barri de la Coma i ja al terme de Borriol. Pujàrem pel camí del barranc dels porcs fins al coll del Mancebo i a continuació al Raca, on vam poder descansar una estona i reposar forces amb un esmorzar ben saludable.

 

 A partir d'aquí, encadenàrem la Roca Blanca, el Morico, el Cantal Gros, el Caragol de Panxa i, finalment, el Bartolo. Amb alguna paradeta pel camí per menjar i descansar, i també algun abandonament. La ruta estava resultant molt exigent, però també preciosa. 

Caminar des de Castelló fins a Benicàssim, des de Borriol  a La Pobla Tornesa, mirant des de les altures a totes quatre localitats, els vaixells a la mar, i fins i tot les Illes Columbretes quan per fi el dia va aclarir. Una experiència de gran bellesa.

 Al Bartolo no va acabar aquesta aventura. Des d’allí, baixàrem per la directa fins a la font de Sant Josep, i d'aquí cap a les agulles de Santa Àgueda fins a agafar el barranc de la Comba i arribar al Pla de Salandó. 

Des d’allà només quedava travessar l’autopista, la via del tren i seure a Benicàssim amb una cervesa ben fresqueta i ben merescuda.

Infantil amb AVRU al naixement del riu Palància

Bonica eixida amb l’Associació de Veïns del Raval Universitari a la comarca de l’Alt Palància. Quatre anys després del greu incendi que arrasà més de vint mil hectàrees de bosc, Bejís ja es veu d’un bonic color verd, tot i que són evidents encara els efectes del devastador incendi.

Companyes i companys del Centre Excursionista de Castelló i famílies del Raval Universitari, sortírem de la Font de "Los Cloticos" fent un recorregut d’un poc més de deu kilòmetres on poguérem gaudir de la Natura en un dia ben solejat.

De camí al naixement del riu Palància vam poder veure una casa d’enginyer forestal, una de les poques que queden al nostre territori, i on aquestes persones passaven els estius vigilants per protegir la muntanya i el seu ecosistema.

Unes senderes cada vegada més estretes i de frondosa vegetació, ens portaren fins al naixement del riu Palància, amb els seus estrets i trams amb escales de gat, que ens van fer gaudir als més intrèpids i principalment als xiquets. Algun va fer peixet a la bassa i més d’una va sofrir esvarons i raspades sense massa importància, records d’una aventura que va estar ben divertida.

En tornar, passàrem pel Molinar, bonic barri on s’han fet campaments infantils i on vam poder omplir les cantimplores d’aigua fresca. Una parada abans d’aplegar al "Camping los Cloticos" on més d’una i un vam poder gaudir d’un refresc abans de marxar cap a la “Poza la Torrecilla”, un racó fantàstic per prendre el bany i dinar.

Tot i que l’aigua estava molt freda, tots vam mullar les cames i molts es van endinsar amb el cos sencer, especialment les xiquetes i xiquets que ens acompanyaven, que van gaudir d’allò més abans de menjar-se una bona rua reparadora.

Un dia més disfrutant de la Natura en un entorn d’allò més especial. 💚

 

Les Tres Sorores: set etapes al voltant d'un paisatge extraordinari

 

Del 5 al 12 de setembre, un grup de companyes i companys del Centre es va endinsar en un dels grans paisatges dels Pirineus: el massís de les Tres Sorores, al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido.

La proposta era ambiciosa: una travessia circular de set etapes, travessant valls, serrals i alguns dels llocs més coneguts d'aquest sector del Pirineu. Set dies d’alta muntanya, amb jornades llargues, desnivells importants i algun tram que exigia especial atenció, però també amb l'oportunitat de recórrer un territori on la geologia, l'aigua, la vegetació i la història han anat deixant la seua petjada durant milions d'anys.

 

Set etapes per a envoltar les Tres Sorores

La travessia va començar en Bujaruelo, des d'on el grup va posar rumb al refugi de Oulettes de Gaube. Van ser 17,6 quilòmetres i més de 1.400 metres de desnivell positiu, amb una pujada llarga i sostinguda fins al port dels Muls i un descens més incòmode per terreny pronunciat i descompost.

La segona jornada va portar al grup des d’Oulettes fins a la Granja de Holle. Quasi 20 quilòmetres i huit hores de camí. Una etapa llarga, encara que sense dificultats tècniques destacables. Qui va voler afegir un extra a la jornada, va fer l'ascens al Petit Vignemale, de 3.032 metres.

El tercer dia va ser una mica més amable. Des de la Granja de Holle fins al refugi d’Espuguettes, 11,7 quilòmetres i poc més de quatre hores de marxa. Una jornada que permetia recuperar forces abans d'afrontar les etapes més exigents.

I va arribar llavors un dels punts més destacats de la travessia: el pas per Tucarroya cap a Pineta. La pujada fins al refugi de Tucarroya presenta un fort pendent, però la recompensa està a dalt, al costat del llac de Marboré, amb la cara nord del Monte Perdido enfront dels caminants. Hi ha una alternativa pel Port Nou, encara que suposa renunciar a aquestes vistes. Després esperava un llarg descens cap a Pineta, amb la cascada del Cinca com a lloc de descans i refresc. En total, 17,2 quilòmetres i prop de 1.800 metres de desnivell negatiu.

La cinquena etapa va unir Pineta amb Góriz. Una jornada de pujada important, amb 1.583 metres de desnivell positiu, que va portar al grup fins al serral de Añisclo i posteriorment pel Pas de les Ones, on alguns trams compten amb cadenes per a facilitar el pas. Des d'allí, el camí continuà cap a Góriz.

La sisena jornada va ser més curta i va permetre acostar-se a un altre dels grans símbols d'aquest sector pirinenc: la Bretxa de Rolando. Des de Góriz, passant per la gruta de Cauterets i el Pas dels Sarrios, el recorregut va aconseguir la Bretxa abans de continuar fins al refugi de Sarradets. Alguns valents van ampliar la jornada amb l’ascens al Taillón, de 3.144 metres.

Finalment, des de Sarradets només quedava tornar a Bujaruelo. Nou quilòmetres i un llarg descens de 1.300 metres per a posar punt final a set dies d’alta muntanya.

Set etapes diferents per a envoltar un mateix massís i compartir, durant una setmana, el camí i el bon ambient entre companys.

 

Les Tres Sorores

Però què fa tan especial a aquest lloc?

Les Tres Sorores, també dites Treserols en la parla aragonesa, són els tres grans cims que dominen el massís: Monte Perdido, Cilindre de Marboré i Soum de Ramond, també conegut com a Pic de Añisclo.

El Monte Perdido, amb els seus 3.355 metres, és la màxima cota del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido. Les tres cimeres formen part del massís calcari que domina aquest sector dels Pirineus.

El massís es troba a la frontera entre Espanya i França. En el vessant espanyol forma part del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido; cap al nord, el paisatge continua per territori francés.

El Parc Nacional va ser declarat en 1918 i comprén quatre grans valls: Ordesa, Añisclo, Escuaín i Pineta. Des de les zones més elevades fins als fons de les valls, el paisatge reuneix una extraordinària varietat d'ambients.

 

Una muntanya de pedra, aigua i gel

La roca és una de les grans protagonistes de les Tres Sorores. El massís està format principalment per materials sedimentaris que van ser elevats durant la formació de la serralada i posteriorment modelats per l'erosió.

L'acció del gel i de l'aigua ha donat forma a bona part del paisatge que hui contemplem: crestes, agulles, valls profundes, circs i canons. A les valls d'Ordesa i Pineta encara podem reconéixer clarament el perfil en U característic del modelatge glacial.

L'aigua continua sent una de les grans protagonistes del territori. Rius, barrancs, brolladors i cascades recorren un relleu en el qual la roca calcària afavoreix també la circulació de l'aigua per clivelles i cavitats. El llac de Marboré, al costat de Tucarroya, és a més un dels llacs d'origen glacial del Parc Nacional.

I en les zones més altes encara trobem les petjades de les glaceres que queden al Pirineu. La glacera de Monte Perdido continua en retrocés, com està succeint amb el conjunt de les glaceres pirinenques.

  

Vida en condicions extremes

A mesura que guanyem altura, les condicions es fan més dures i la vegetació canvia. No obstant això, fins i tot en les zones més elevades trobem plantes capaces d'adaptar-se a temperatures baixes, forts vents, períodes de neu i una temporada de creixement molt curta.

També la fauna està adaptada a aquest paisatge d'alta muntanya. El crebalòs, el voltor, l'aufrany, les “chovas” o el gall salvatge formen part de l'avifauna de l'entorn. En les zones de muntanya també trobem “sarrios”, mentre que en els boscos i valls apareixen altres espècies com el cérvol, el senglar o la rabosa.

La diversitat del Parc està relacionada, entre altres factors, amb les grans diferències d'altitud i amb la varietat d'ambients que se succeeixen en un espai relativament reduït.

 

Un paisatge també habitat per històries

Les muntanyes sempre han sigut llocs propicis per a les llegendes, i les Tres Sorores no són una excepció.

Una de les històries que s'han transmés sobre aquestes muntanyes parla de tres germanes que, fugint dels seus perseguidors, van ser sorpreses per una gran nevada. Van morir al costat del riu Cinca i, segons la llegenda, la neu va acabar convertint-les en les tres muntanyes que hui coneixem com les Tres Sorores.

Naturalment, no és una explicació geològica, sinó una llegenda. Però forma part també de la relació que les persones han mantingut amb aquestes muntanyes i de les històries que han acompanyat als seus paisatges durant generacions.

Set dies de muntanya

Al final, una travessia com aquesta no es resumeix únicament en quilòmetres, desnivells o refugis.

També està el camí compartit, l'esforç de cada jornada, les converses, els moments de descans i eixa companyonia que fa que una setmana de muntanya siga una mica més que una successió d'etapes.

Les Tres Sorores porten milions d'anys formant part del paisatge pirinenc. Durant set dies, els nostres companys van tindre l'oportunitat de recórrer una xicoteta part d'eixe territori, creuant les seues valls i serrals i acostant-se a alguns dels seus cims i racons més emblemàtics.

Una bona manera de conéixer una muntanya és, senzillament, caminar per ella.

 

Serra d'Espadà, caminar-la i sentir-la

 

Hi ha muntanyes que es visiten. Arribes, recorres senders, aconsegueixes un cim, fas unes fotografies i tornes a casa.

I hi ha muntanyes a les quals un torna una vegada i una altra sense saber molt bé per què. Potser perquè alguna cosa d'elles es queda amb nosaltres quan marxem. Una llum, una olor, el so de l'aigua en una font, el cruixit de les fulles sota les botes. Potser perquè, després de caminar durant hores, descobrim que hem deixat de mirar el rellotge.

La Serra d'Espadà pertany a eixe segon grup.

Els qui hem recorregut els seus camins sabem que no fa falta aconseguir un gran cim per a sentir que hem arribat a algun lloc. A vegades n'hi ha prou amb endinsar-se en un sender entre sureres, notar com canvia l'aire sota l'ombra del bosc i deixar que la muntanya i la seua llum marquen el nostre pas.

Ací la pedra té un color intens.

El rodeno, amb els seus tons vermellosos i ocres, apareix entre el verd de la vegetació i dona a molts racons de la serra una personalitat difícil de confondre. La seua particular geologia i la naturalesa silícia dels seus sòls han afavorit la presència d'un dels seus grans tresors: les sureres.

I les sureres mereixen ser mirades a poc a poc.

Els seus troncs, amb eixa escorça rugosa i esponjosa, semblen formar part del paisatge des de sempre. Durant generacions, les persones que han viscut en aquestes muntanyes han sabut aprofitar el suro sense danyar l'arbre. Naturalesa i treball, paisatge i cultura, han sigut ací grans aliats durant segles.

 

Potser per això caminar per la Serra d'Espadà és també caminar per la història dels qui la van habitar. Els pobles s'acomoden a les valls i els vessants: xicotets, tranquils, units a la muntanya per camins que durant generacions van ser molt més que senderes. Aín, Eslida, Almedíjar, Chóvar, Alfondeguilla, Alcúdia de Veo i tants uns altres formen part d'un paisatge humà que no es pot separar del paisatge natural. Els seus carrers, les seues cases, les seues fonts, les seues festes i les seues tradicions parlen d'una manera de viure lligada a la terra.

Continuem caminant.

A vegades el sender ascendeix i les cames comencen a notar el desnivell. El silenci es fa més profund. Se sent el vent entre les copes, el reclam d'un gaig amagat entre els arbres o el so dels nostres propis passos.

I el paisatge canvia a cada pas. Hi ha camins que voregen xicotets rierols, racons on l'aigua s'acumula en algun bassó d'un intens color blau i passos entre arcs de pedra que ens condueixen cada vegada a un horitzó, si fos possible, més bell que l'anterior.

A vegades apareix una font. Un xicotet miracle per a qui fa una estona que camina. L'aigua fresca entre les mans. Un glop. La motxilla en el sòl. I durant uns minuts no hi ha cap necessitat de continuar. El temps sembla detenir-se.

 

Tal vegada és eixe un dels millors regals de la Serra d'Espadà: la possibilitat de recuperar, encara que només siga durant unes hores, una mesura del temps diferent de la qual portem en la nostra vida quotidiana. Un temps més lent. Un temps que permet mirar. Escoltar. Sentir.

Hi ha racons en els quals eixa sensació aconsegueix una altra dimensió. Els Òrgans de Benitandús són, per a molts, un d'eixos llocs. Les seues grans crestes d’arenisca, modelades per l'erosió, s'eleven sobre el paisatge amb unes formes que semblen dibuixades per la mateixa muntanya.

Per a mi són, a més, un racó especial. Allí, la música de les pedres sona igual que el silenci, un silenci que ompli l'ànima. Un d'eixos llocs als quals la memòria torna fins i tot quan estem lluny. I potser tots els que estimem la muntanya en tenim un. Un lloc al qual tornem perquè alguna cosa allí ens fa sentir bé. No sempre sabem explicar què és. Tampoc fa falta.

 

La Serra d'Espadà està plena de llocs que conviden a alçar la mirada.

El Pic Espadà, el Batalla, el Bellota... noms que per a qui camina per aquestes muntanyes deixen de ser simplement noms sobre un mapa. Són esforç, cansament, satisfacció. Són eixe instant en el qual aconseguim un cim i l'horitzó s'obri davant de nosaltres. I llavors apareix el pla, estenent-se llunyà, i més enllà el Mediterrani, blau i immens. Una se sent xicoteta. Molt xicoteta. I, precisament per això, profundament agraïda. Agraïda per ser allí. Per poder detenir-se. Per contemplar durant uns minuts tanta bellesa.

Continuem caminant, i de sobte són les antigues fortaleses les que ens fan detindre.

Quantes talaies fortificades vigilen des de l'alt. Com el Castell de Castro, que roman sobre la muntanya com un testimoni d'uns altres temps. Molt abans que nosaltres arribàrem fins allí amb les nostres botes i les nostres motxilles, altres persones ja havien contemplat des d'eixes mateixes altures els mateixos barrancs, penyes i horitzons.

 

La muntanya roman. Nosaltres passem. I precisament és per això que mereix tant la pena cuidar-la.

Perquè la Serra d'Espadà no és solament un conjunt de boscos, barrancs, cims i pobles. És també memòria.

Memòria dels qui van treballar les seues terres.

Dels qui van aprendre a extraure el suro.

Dels qui van alçar murs de pedra.

Dels qui van trobar aigua en les seues fonts.

Dels qui van construir les seues cases mirant cap a la muntanya.

Dels qui, generació rere generació, van fer d'aquests pobles la seua llar.

I també memòria de tots els que hem arribat fins ací buscant alguna cosa que a vegades ni tan sols sabíem que necessitàvem.

Un poc de silenci.

Un poc d'aire net.

Un poc de pau.

La Serra d'Espadà ens ha regalat tot això moltes vegades. Per això hui volem parlar d'ella. No des de la tristesa. No des del que falta. Si no des de la gratitud. Perquè una muntanya també pot ser part de la nostra història, encara que no hàgem nascut en ella. Pot acompanyar-nos durant anys. Pot convertir-se en eixe lloc al qual sabem que podem tornar quan necessitem tornar a sentir-nos xicotets.

Hui una part d'aquesta serra ha perdut temporalment alguns dels paisatges que tantes persones hem recorregut, sentit i estimat. Però una muntanya no es mesura únicament pel que veiem en un moment concret. També està feta d'arrels, de llavors, de terra, d'aigua, de temps. I de memòria.

 

La naturalesa coneix un llenguatge que nosaltres, acostumats a la immediatesa, hem oblidat: el de la paciència.

El bosc necessita temps.

Els arbres necessiten temps.

La muntanya necessita temps.

I nosaltres podem donar-li alguna cosa que sí que és a les nostres mans: respecte, cura i companyia.

Continuarem caminant per ella quan siga possible i quan la naturalesa ho permeta. Tornarem als seus pobles. Tornarem als seus senders. Tornarem a mirar el rodeno encés per la llum de la vesprada, a buscar l'ombra de les sureres, a escoltar l'aigua de les fonts i a alçar la vista cap als seus cims.

Tornarem a aquells racons que cadascun de nosaltres guarda en la memòria. A eixe sender que ens agrada especialment. A aquella font on descansàrem. A aquell cim des del qual un dia vam contemplar la mar. A aquell lloc on, per uns minuts, el temps va semblar detindre's.

I nosaltres serem aquí.

Amb paciència.

Amb respecte.

Amb gratitud.

Amb les botes preparades 💚

UN AMOR GRAN I LLIURE

Em perd en la profunditat dels teus ulls. Nade immens en el seu blau com si res del que ens envolta estiguera passant. Avui és 9 de febrer, falta poc més d’una setmana pel teu aniversari. Em complac pensant en com devies ser durant els teus primers anys de vida. Quins jocs et farien pixar-te de riure; quines paraules se’t resistirien; en quina freqüència bramaries quan no et donaren el que volies; com seria acaronar els teus peuets redonets...

Resseguisc ara la línia dels teus músculs en tensió i l’olor de la farigola que ens ajuda a ocultar-nos no tapa la de la teua suor. Quins temps aquells en què transpiràvem ballant, estimant, treballant o pel gust d’estirar-nos al sol. Fins i tot la suor vol llevar-nos la bèstia verda que s’aproxima entre els pins i les carrasques.

Portem tant de temps fent servir la muntanya de cova, que ja quasi no recorde quan caminar-la era motiu d’expansió. El pit se’ns obria i brollava la plenitud de ser animals junt amb els animals, part d’un sistema on la vida i la mort se succeeixen amb equilibri. Ara som preses dels nostres iguals i la muntanya ens cedeix el seu poder de resistència, però ni tan sols ella és immune al torrent de l’odi humà.

Et robe un bes delerós del teu suc d’ametlla amarga, i tu em reprens amb la mirada. No és moment per a coqueteries, ens juguem la vida i la dignitat. També això intenten llevar-nos, la possibilitat de trobar dignitat en les carícies.

Com ens jutjaran aquests boscos? Guardaran la nostra ràbia aquests barrancs?

«Centra’t! En què estàs pensant?!» em reprén amb duresa la teua cella alçada.

I pum... ja no hi ha cella

I pum

I pum

 

Mas del Cabanil, 09/02/1949

  

Nerea Miravet Salvador

 

Després de l'incendi: per què la naturalesa necessita temps abans que intervinguem

Quan contemplem la nostra estimada Serra d’Espadà completament negra costa imaginar que algun dia tornarà a ser el bosc que coneixíem. La sensació és de desolació i la primera reacció sol ser pensar: «Cal plantar arbres com més prompte millor.»

No obstant això, la naturalesa porta milions d'anys evolucionant i, especialment en el bosc mediterrani, ha aprés a conviure amb el foc. Encara que un incendi sempre suposa una tragèdia per a la fauna, la flora, el paisatge i les persones que viuen en ell, també posa en marxa un procés de recuperació extraordinari que mereix ser conegut.

 

El primer: deixar que la muntanya respire

Després de l'extinció de l'incendi, comença una etapa igual d'important: la recuperació.

Pot sorprendre, però durant les primeres setmanes no convé intervindre de manera precipitada. Les cendres que cobreixen el sòl no són simplement restes de la vegetació cremada. Contenen minerals com a calci, potassi, fòsfor i magnesi que tornen a incorporar-se al terreny com a part del cicle natural dels nutrients.

A més, retirar les cendres o remoure el sòl pot afavorir l'erosió i dificultar la regeneració natural. El principal enemic en eixos primers dies no són les cendres, sinó les pluges intenses, que poden arrossegar la capa més fèrtil del sòl.

Per això, els equips tècnics solen prioritzar la protecció del terreny abans que qualsevol actuació de reforestació.

 

Un bosc que semblava mort… torna a la vida

Una de les majors sorpreses arriba poques setmanes després de l'incendi. On només es veia un paisatge negre comencen a aparéixer xicotets brots verds. Moltes espècies mediterrànies estan adaptades al foc i posseeixen una extraordinària capacitat per a rebrotar.

Les alzines poden emetre nous brots des de la base del tronc i des de les seues arrels. Les sureres, gràcies a la seua gruixuda escorça, sovint sobreviuen fins i tot a incendis molt intensos. Arboços, llentiscles, coscolles, brucs i moltes altres espècies arbustives recuperen ràpidament la seua part aèria.

Els pins segueixen una estratègia diferent. Algunes espècies, com el pi blanc, conserven pinyes que romanen tancades durant anys i que només s'obrin amb la intensa calor de l'incendi, alliberant les seues llavors sobre un terreny buidat i ric en nutrients.

És la mateixa naturalesa la que inicia la reconstrucció del bosc.

 

Llavors... per què no plantar arbres immediatament?

Perquè primer cal observar què és capaç de fer el mateix ecosistema. En moltes zones mediterrànies la regeneració natural resulta tan eficaç que una plantació immediata podria fins i tot dificultar-la. Introduir maquinària, xafar el terreny o plantar espècies inadequades pot alterar un procés que ja estava funcionant.

Només quan els especialistes comproven que la recuperació natural no serà suficient, que existeix un elevat risc d'erosió o que determinades espècies no podran regenerar-se per si mateixes, es planifiquen actuacions de restauració.

I quan arriba eixe moment, no es tracta simplement de plantar arbres. S'estudien les característiques del terreny, el clima, l'orientació, les espècies originals i l'estat del sòl per a afavorir un bosc sa i resistent.

 

La recuperació necessita temps

Vivim acostumats a la immediatesa, però els boscos funcionen amb un altre ritme. En tot just unes setmanes apareixen els primers brots. Al cap de pocs anys molts vessants tornen a tenyir-se de verd. No obstant això, recuperar un bosc madur, amb arbres de gran grandària, sòl fèrtil i una fauna plenament establida, pot requerir diverses dècades.

La naturalesa no treballa de pressa, però sí amb una enorme eficàcia quan la deixem actuar.

 

Què podem fer com a senderistes?

Els qui gaudim de la muntanya també podem contribuir a la seua recuperació. Per començar, respectar les senderes senyalitzades i les zones restringides ajuda a protegir els nous brots i evita l'erosió del terreny.

No hem d'arreplegar plantes, moure troncs cremats ni alterar el sòl per curiositat. Encara que el paisatge semble inert, sota els nostres peus pot estar desenvolupant-se una intensa activitat biològica.

I, sobretot, convé recordar que la millor reforestació és la prevenció. Extremar les precaucions durant les nostres eixides, respectar les normes i actuar amb responsabilitat continua sent l'eina més eficaç per a protegir les nostres muntanyes.

 

A tall de recordatori, cinc mites sobre els boscos cremats que cal revisar:

🌱 Mite 1: «Cal plantar arbres com més prompte millor.»

Realitat: No sempre. En molts boscos mediterranis la regeneració natural és sorprenentment eficaç. Abans de plantar, els tècnics estudien com respon l'ecosistema. A vegades, la millor decisió és esperar.

🔥 Mite 2: «Després de l'incendi tot està mort.»

Realitat: Encara que l'impacte és enorme, moltes plantes sobreviuen sota terra i rebroten des de les seues arrels o des de la base del tronc. Algunes espècies de pins fins i tot aprofiten la calor del foc per a alliberar les seues llavors.

🌿 Mite 3: «Les cendres són brutícia i cal retirar-les.»

Realitat: Les cendres formen part del procés natural. Aporten minerals al sòl i ajuden a tancar el cicle dels nutrients. Retirar-les sense criteri pot augmentar l'erosió i dificultar la recuperació del terreny.

🌳 Mite 4: «Si la muntanya torna a veure's verda, ja s'ha recuperat.»

Realitat: El color verd torna relativament prompte, però recuperar un bosc madur pot portar diverses dècades. La vegetació és només una part de l'ecosistema; també han de recuperar-se el sòl, els fongs, els insectes, les aus i la resta de la fauna.

🥾 Mite 5: «Després d'un incendi ja no val la pena visitar eixa zona.»

Realitat: Sempre que les autoritats permeten l'accés i es respecten les restriccions, recórrer un bosc en regeneració és una magnífica oportunitat per a observar l'extraordinària capacitat de recuperació de la naturalesa. Cada xicotet brot és una lliçó de resiliència.

 

Els senderistes tenim el privilegi de contemplar la muntanya en totes les seues etapes: exuberant a la primavera, austera a l'hivern, castigada després d'un incendi i esperançadora quan renaix. Potser per això sabem millor que ningú que la naturalesa no necessita la nostra pressa; necessita el nostre respecte.

La muntanya té una manera molt especial d'ensenyar-nos a viure.

Després d'un incendi, el nostre primer impuls és actuar: netejar, plantar, reconstruir... No obstant això, el bosc ens recorda que no tot es recupera de pressa. Hi ha arrels que continuen vives encara que no puguem veure-les. Hi ha llavors esperant el moment adequat per a despertar-se. Hi ha vida que treballa en silenci mentre nosaltres només veiem cendres.

Cada brot és una xicoteta victòria de la naturalesa. Cada fulla nova ens parla d'esperança.

Perquè cuidar la muntanya no consisteix només a recórrer les seues senderes. També significa comprendre els seus temps, respectar els seus processos i confiar en la seua extraordinària capacitat per a tornar a començar.

I tal vegada eixa és la lliçó més gran que ens regalen els nostres boscos: que fins i tot després del foc, la vida sempre troba un camí per a tornar.

Parc Natural Serra d'Espadà 💚

 

260706 Viatge d’estiu a Armènia (part II)

 

Dia 5 -  Fortaleza de Smbataberd i Monestir de Tsakhats Kar 

    Arrancàvem el dia amb una caminada ben bonica entre les poblacions de Artabyunk i Yeghegis, amb dues parades grandioses pel camí: el Monestir de Tsakhats Kar i la fortalesa de Smbataberd

    El que primer desconcerta en arribar al Monestir de Tsakhats Kar no és l'església principal sinó l'escala del conjunt. Diverses capelles es dispersen entre afloraments de color marró vermellós; algunes conserven els murs sencers, unes altres són a penes blocs escampats. La pedra absorbeix la llum del matí d'una manera que esborra el límit entre el Monestir i la muntanya que l'envolta. El silenci és quasi total, interromput només pel vent i algun ocell de pas.

    El Monestir de Tsakhats Kar va ser fundat probablement en el segle X i el nom es tradueix com a 'pedra de les flors' o ‘pedra florent’ en armeni.

    Entre les diferents esglèsies del complex, trobem ornamentació tradicional armènia, magraners entrellaçats amb arracades de raïm, i també altres curiositats com una pedra tallada amb una àguila agarrant una presa entre les seues arpes, una façana amb un impactant relleu de quasi dos metres d'ample d'un lleó i un bou enredats en combat, o un dels seus elements més fascinants, una capella funerària de dos pisos, erigida en 1041.

     Des de la vora del promontori on s'assenta el Monestir, vam veure el riu Arpa serpentejar a baix i també part de la cadena muntanyenca del sud d'Armènia.

    A pocs quilòmetres costa avall, un dels cementeris jueus medievals més documentats d'Armènia, amb khachkars antics del segle XIII inscrits en hebreu amb intricades talles.

    Després d’un llarg passeig per aquest curiós indret, repreníem la marxa cap a Yeghegis, i pocs kilòmetres després aplegàrem a la fortalesa defensiva de Smbataberd, també coneguda com la Fortalesa de Tsakhats Kar. Escarpades goles la flanquegen a l'est i al sud (les del riu Yeghegis) i a l'oest s'estén la vall de Artabuynk. Només es pot accedir a la fortalesa des del nord, a través d'una sendera empinada i sinuosa excavada en el vessant de la muntanya.

    La Fortalesa de Smbataberd no es veu des de la carretera. Per a arribar cal caminar entre arbustos de ginebre i pasturatges pedregosos. En aconseguir un important desnivell, els murs apareixen al caient del barranc: una franja de pedra tallada que segueix el contorn de l'esperó rocós durant diversos centenars de metres.

     Les vistes des de la cresta justifiquen l'esforç: la vall del riu Arpa s'obri a baix amb els seus camps i llogarets, i cap a l'est, s'albira la gola de color roig fosc on s'assenta el Monestir de Noravank.

    Les cròniques conserven relats del brutal conflicte entre armenis i perses en el segle V —la batalla de Avarayr—, encara que la fortalesa probablement és anterior a aquest període. L'origen del nom ‘Smbataberd’ és incert, encara que la versió més plausible és que rebera el seu nom del príncep Smbat de Syunik, qui va viure en el segle X.

    Dissenyada per a una defensa a llarg termini, la seua longitud total s'estén quasi un quilòmetre. Una muralla la divideix en dues seccions, una al nord i una altra al sud, cadascuna amb la seua pròpia acròpoli. En totes dues parts, els arqueòlegs han trobat restes de casernes i cisternes. Les portes principals estaven llaurades en basalt llaurador, i el subministrament d'aigua provenia de brolladors prop de Tsakhats Kar.

    Una autèntica joia arquitectònica enmig de la Natura. 

 

Dia 6 – Monestirs de Noravank i Khor Virap

    Iniciàrem el dia des del poble d'Amaghu, en una caminada cap al monestir de Noravank a través del congost de Gnishik, un dels més bonics d'Armènia. Aquest impressionant canyó alberga alguns dels tresors naturals més grans de la província de Vayots Dzor: paisatges muntanyencs, roques rogenques, rius, boscos i majestuoses cabres salvatges asiàtiques.

    Arribàrem al monestir de Noravank, un tresor del segle XIII que en la seua època va ser un important centre d'educació i cultura. Les roques que envolten el monestir canvien de color segons la llum del sol, passant de tons grisos a marrons i taronges, i creant un efecte visual impressionant.

    A més de la seua bellesa arquitectònica, Noravank també és un important centre espiritual a Armènia. Durant segles, ha sigut un lloc de peregrinació i adoració per als armenis, els qui troben en aquest tranquil i espiritual espai una fuita de l'agitada vida moderna.

  

    La següent parada va estar el monestir de Khor Virap, del segle IV. Aquest és el lloc on, segons la llegenda, Gregori l'Il·luminador va sobreviure en una profunda fossa durant tretze anys. Alguns valents i valentes van descendir a la fossa!

    El nom Khor Virap significa “fossat profund”, dit així per aquest calabós on Sant Gregori l'il·luminador va ser retingut.

    Des del monestir vam poder gaudir d’una magnífica vista de la bíblica muntanya Ararat, on va reposar l'arca de Noé després de la gran catàstrofe, segons el llibre del Gènesi. 

 

Dia 7 – Simfonia de les Pedres, Garni i Monestir de Geghard

     Començàrem la nostra caminada del dia al poble de Banavan. El nostre destí era el temple pagà de Garni, l'únic edifici columnar grecoromà que encara es manté dret a Armènia. La ruta ens va portar al llarg del riu Azat –envoltat d'arbres, incloses nogueres– on vam poder buscar i tastar les mores silvestres que creixen a les ribes. 

    En arribar al fons del congost, trobàrem les impressionants columnes de basalt d'Armènia conegudes com la Simfonia de les Pedres. Quedàrem meravellats per aquestes gegantesques formacions rocoses, les més altes d'Armènia. Des d'ací, la nostra ruta ascendia fins al Temple del Sol de Garni, una construcció hel·lenística del segle I, probablement l'estructura més emblemàtica i representativa de l'Armènia precristiana.

    Per a entrar al temple, els visitants han de pujar nou escalons de 30 centímetres d'altura, cadascun dissenyat deliberadament per a minorar el pas i exigir una reverència conscient. Fins i tot la persona més alta es veu obligada a inclinar-se davant aquest edifici sagrat, un subtil gest d'humilitat davant el diví.

    El temple està envoltat per vint-i-quatre columnes, cadascuna simbolitzant una hora del dia. Les adornen poderoses figures atlantes, titans mítics representats agenollats, esforçant-se sota el pes dels altars que sostenen amb els braços enlaire. Aquests motius afigen múltiples significats, fusionant temps, força i ​​ritual.

    Des de Garni, ens vam dirigir a l'impressionant monestir de Geghard, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El que fa que el Monestir de Geghard siga tan especial és la seua arquitectura única. Gran part del complex està tallat en la roca de les muntanyes circumdants, creant una fusió perfecta entre la naturalesa i la creativitat humana.

    Fundat en el segle IV per Sant Gregori l'Il·luminador, Geghard —originalment conegut com a Ayrivank, que significa ‘Monestir de la Cova’— deu el seu nom a la llança que, segons la tradició, va travessar el costat de Crist durant la Crucifixió i que es diu va estar guardada a la Cambra de Relíquies. Al llarg dels segles, el monestir ha sigut un destacat centre de peregrinació i d'art religiós.

    Aquesta joia arquitectònica ofereix una combinació única de serenitat espiritual, història profunda i bellesa natural hipnotitzant.

Dia 8 - Muntanya Aragats, cim sud

    Arribava el plat fort d’aquest viatge d’estiu del Centre, l’ascens al cim sud de l'Aragats, símbol nacional d'Armènia que apareix en el seu escut d'armes, i que es troba a uns orgullosos 3.888 m sobre el nivell del mar. Un desafiament important, però d’una bellesa sublim. No poguèrem alcançar el cim oest a 4.005 m d’altitud, el punt més alt del Mont Aragats, per excès de neu. Però ja al cim sud ens esperaven unes vistes impressionants.

    Gaudírem del nostre esmorzar en aquest imponent pic abans d'iniciar el descens cap al llac Kari, on havíem començat la ruta. El llac Kari va constituir un meravellós teló de fons per al camí de retorn. Una espectacular aventura de muntanya, difícil d’oblidar.

Dia 9 – Adeu-siau Armènia

     Agraïts d’haver pogut viure una experiència tan enriquidora, tornem a casa. Ens han quedat moltes coses per veure, però portem la motxilla plena de cultura, naturalesa i moltes vivències i rialles. Fins a una altra! O com es diu en armeni,

Շուտով կտեսնվենք!