Les Tres Sorores: set etapes al voltant d'un paisatge extraordinari

 

Del 5 al 12 de setembre, un grup de companyes i companys del Centre es va endinsar en un dels grans paisatges dels Pirineus: el massís de les Tres Sorores, al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido.

La proposta era ambiciosa: una travessia circular de set etapes, travessant valls, serrals i alguns dels llocs més coneguts d'aquest sector del Pirineu. Set dies d’alta muntanya, amb jornades llargues, desnivells importants i algun tram que exigia especial atenció, però també amb l'oportunitat de recórrer un territori on la geologia, l'aigua, la vegetació i la història han anat deixant la seua petjada durant milions d'anys.

 

Set etapes per a envoltar les Tres Sorores

La travessia va començar en Bujaruelo, des d'on el grup va posar rumb al refugi de Oulettes de Gaube. Van ser 17,6 quilòmetres i més de 1.400 metres de desnivell positiu, amb una pujada llarga i sostinguda fins al port dels Muls i un descens més incòmode per terreny pronunciat i descompost.

La segona jornada va portar al grup des d’Oulettes fins a la Granja de Holle. Quasi 20 quilòmetres i huit hores de camí. Una etapa llarga, encara que sense dificultats tècniques destacables. Qui va voler afegir un extra a la jornada, va fer l'ascens al Petit Vignemale, de 3.032 metres.

El tercer dia va ser una mica més amable. Des de la Granja de Holle fins al refugi d’Espuguettes, 11,7 quilòmetres i poc més de quatre hores de marxa. Una jornada que permetia recuperar forces abans d'afrontar les etapes més exigents.

I va arribar llavors un dels punts més destacats de la travessia: el pas per Tucarroya cap a Pineta. La pujada fins al refugi de Tucarroya presenta un fort pendent, però la recompensa està a dalt, al costat del llac de Marboré, amb la cara nord del Monte Perdido enfront dels caminants. Hi ha una alternativa pel Port Nou, encara que suposa renunciar a aquestes vistes. Després esperava un llarg descens cap a Pineta, amb la cascada del Cinca com a lloc de descans i refresc. En total, 17,2 quilòmetres i prop de 1.800 metres de desnivell negatiu.

La cinquena etapa va unir Pineta amb Góriz. Una jornada de pujada important, amb 1.583 metres de desnivell positiu, que va portar al grup fins al serral de Añisclo i posteriorment pel Pas de les Ones, on alguns trams compten amb cadenes per a facilitar el pas. Des d'allí, el camí continuà cap a Góriz.

La sisena jornada va ser més curta i va permetre acostar-se a un altre dels grans símbols d'aquest sector pirinenc: la Bretxa de Rolando. Des de Góriz, passant per la gruta de Cauterets i el Pas dels Sarrios, el recorregut va aconseguir la Bretxa abans de continuar fins al refugi de Sarradets. Alguns valents van ampliar la jornada amb l’ascens al Taillón, de 3.144 metres.

Finalment, des de Sarradets només quedava tornar a Bujaruelo. Nou quilòmetres i un llarg descens de 1.300 metres per a posar punt final a set dies d’alta muntanya.

Set etapes diferents per a envoltar un mateix massís i compartir, durant una setmana, el camí i el bon ambient entre companys.

 

Les Tres Sorores

Però què fa tan especial a aquest lloc?

Les Tres Sorores, també dites Treserols en la parla aragonesa, són els tres grans cims que dominen el massís: Monte Perdido, Cilindre de Marboré i Soum de Ramond, també conegut com a Pic de Añisclo.

El Monte Perdido, amb els seus 3.355 metres, és la màxima cota del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido. Les tres cimeres formen part del massís calcari que domina aquest sector dels Pirineus.

El massís es troba a la frontera entre Espanya i França. En el vessant espanyol forma part del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido; cap al nord, el paisatge continua per territori francés.

El Parc Nacional va ser declarat en 1918 i comprén quatre grans valls: Ordesa, Añisclo, Escuaín i Pineta. Des de les zones més elevades fins als fons de les valls, el paisatge reuneix una extraordinària varietat d'ambients.

 

Una muntanya de pedra, aigua i gel

La roca és una de les grans protagonistes de les Tres Sorores. El massís està format principalment per materials sedimentaris que van ser elevats durant la formació de la serralada i posteriorment modelats per l'erosió.

L'acció del gel i de l'aigua ha donat forma a bona part del paisatge que hui contemplem: crestes, agulles, valls profundes, circs i canons. A les valls d'Ordesa i Pineta encara podem reconéixer clarament el perfil en U característic del modelatge glacial.

L'aigua continua sent una de les grans protagonistes del territori. Rius, barrancs, brolladors i cascades recorren un relleu en el qual la roca calcària afavoreix també la circulació de l'aigua per clivelles i cavitats. El llac de Marboré, al costat de Tucarroya, és a més un dels llacs d'origen glacial del Parc Nacional.

I en les zones més altes encara trobem les petjades de les glaceres que queden al Pirineu. La glacera de Monte Perdido continua en retrocés, com està succeint amb el conjunt de les glaceres pirinenques.

  

Vida en condicions extremes

A mesura que guanyem altura, les condicions es fan més dures i la vegetació canvia. No obstant això, fins i tot en les zones més elevades trobem plantes capaces d'adaptar-se a temperatures baixes, forts vents, períodes de neu i una temporada de creixement molt curta.

També la fauna està adaptada a aquest paisatge d'alta muntanya. El crebalòs, el voltor, l'aufrany, les “chovas” o el gall salvatge formen part de l'avifauna de l'entorn. En les zones de muntanya també trobem “sarrios”, mentre que en els boscos i valls apareixen altres espècies com el cérvol, el senglar o la rabosa.

La diversitat del Parc està relacionada, entre altres factors, amb les grans diferències d'altitud i amb la varietat d'ambients que se succeeixen en un espai relativament reduït.

 

Un paisatge també habitat per històries

Les muntanyes sempre han sigut llocs propicis per a les llegendes, i les Tres Sorores no són una excepció.

Una de les històries que s'han transmés sobre aquestes muntanyes parla de tres germanes que, fugint dels seus perseguidors, van ser sorpreses per una gran nevada. Van morir al costat del riu Cinca i, segons la llegenda, la neu va acabar convertint-les en les tres muntanyes que hui coneixem com les Tres Sorores.

Naturalment, no és una explicació geològica, sinó una llegenda. Però forma part també de la relació que les persones han mantingut amb aquestes muntanyes i de les històries que han acompanyat als seus paisatges durant generacions.

Set dies de muntanya

Al final, una travessia com aquesta no es resumeix únicament en quilòmetres, desnivells o refugis.

També està el camí compartit, l'esforç de cada jornada, les converses, els moments de descans i eixa companyonia que fa que una setmana de muntanya siga una mica més que una successió d'etapes.

Les Tres Sorores porten milions d'anys formant part del paisatge pirinenc. Durant set dies, els nostres companys van tindre l'oportunitat de recórrer una xicoteta part d'eixe territori, creuant les seues valls i serrals i acostant-se a alguns dels seus cims i racons més emblemàtics.

Una bona manera de conéixer una muntanya és, senzillament, caminar per ella.